Amb un barret de palla, la pell torrada pel sol i un somriure murri, l’Abelardo recorria els carrers d’Alella assegut al davant d’un carretó estirat per un motocultor que manegava com si fos una bicicleta. Era gran, però tenia aquella mena d’edat indefinida pròpia dels que han viscut molt i bé. Va arribar de Granada amb poc més de vint anys i ja no se’n va moure. Va treballar a les vinyes, a les fondes i als horts, va dormir en barraques i casetes, i finalment es va quedar al poble, on va fer vida, parella i vinya pròpia. Amb un parlar ple d’accent i gràcia andalusa, solia tenir sempre una història per explicar, una ocurrència a punt i una mirada franca i alegre. Era conegut per tothom, no només pel seu carretó, sinó per la vitalitat i l’honestedat amb què afrontava la vida. Quan algú el saludava pel carrer, ell no només responia: t’aturava, et feia riure i, si era el cas, t’oferia fruita acabada de collir. Un personatge autèntic i entranyable, dels que fan poble.