Poques setmanes abans que es fes pública la notícia que “Alella és el poble més ric de Catalunya”, el número 400 de la revista Alella publicava aquest article de Joan Miquel Gomis, parlant precisament sobre els números que indiquen que el nostre municipi compta amb una renda per càpita mitjana molt alta. Avui el compartim en línia amb els nostres lectors. És un dels 9 Imprescindibles del número 400. 

S’atribueix al Premi Nobel de Literatura George Bernard Shaw la frase que descriu l’estadística com la ciència que demostra que “si el meu veí té dos cotxes i jo cap, els dos en tenim un”. Aquesta afirmació irònica és molt útil per comentar les dades oficials que des de fa uns quants anys presenten habitualment Alella com un dels municipis amb més renda per càpita, no només de Catalunya, sinó també de l’Estat.

Les darreres dades (octubre del 2025) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) presenten Alella com el quart municipi de més de dos mil residents amb la renda neta anual mitjana per habitant més alta. És destacable que en les quinze primeres posicions d’aquesta llista de l’INE hi ha majoria de municipis de Barcelona, un total de vuit, per davant dels de Madrid (de major a menor renda): Matadepera, Alella, Sant Just Desvern, Sant Cugat del Vallès, Cabrils, Sant Vicenç de Montalt, Teià i Tiana. Però és especialment rellevant des de la perspectiva comarcal que en aquesta classificació apareixen cinc poblacions del Maresme.

Aquestes dades de l’INE sorgeixen de l’Atles de distribució de renda de les llars (ADRH), que proporciona informació respecte del “nivell de distribució de renda per persona i llar”, segons descriu aquest organisme. Els indicadors s’obtenen a partir de les dades proporcionades directament per l’Agència Tributària sobre els residents d’un determinat territori. Aquests registres confirmen una realitat palpable al poble, alhora que en subratllen la transcendència en el context català i estatal. Tot i que la metodologia utilitzada és rigorosa i permet obtenir informació valuosa, com és lògic, cal tenir en compte determinades limitacions a l’hora d’interpretar i treure conclusions sobre aquests indicadors.

El cas de l’espectacular pujada de rendes registrada en el municipi de Matadepera l’any 2018 és molt il·lustratiu. En fer públiques, l’any 2020, les dades d’aquell 2018 (sempre es publiquen amb un decalatge de dos anys), l’INE situava en el primer lloc de la llista de municipis amb més renda Matadepera, que superava el madrileny Pozuelo de Alarcón, que habitualment encapçala aquesta classificació. En valorar les possibles causes que podrien haver causat aquest canvi significatiu se’n va identificar ràpidament la raó. Un dels veïns de la població del Vallès Occidental era Manuel Lao, propietari de CIRSA, empresa multinacional dedicada a la indústria del joc, amb màquines recreatives, sales, casinos… Precisament, aquell any la corporació va ser adquirida, per aproximadament dos mil milions d’euros, pel fons d’inversió nord-americà Blackstone, operació que va proporcionar guanys multimilionaris a l’empresari. De manera que, amb la metodologia de l’INE, lògicament, el nivell de renda dels residents de Matadepera havia crescut de forma espectacular… i equitativa. Seguint amb la irònica definició de l’estadística de Shaw, amb aquesta venda de CIRSA, tots els veïns de Matadepera havien augmentat el nivell de renda.

Però malgrat aquestes possibles anomalies, que mostren els límits d’aquest tipus d’estadístiques i la cura amb la qual s’han de treure conclusions de les seves dades, la metodologia marca tendències consolidades que pot ser útil avaluar. Des del 2015, any en què l’INE comença a recollir les dades de l’ADRH, Alella ocupa una posició molt destacada que ha reforçat amb una evolució significativa a l’alça. Si l’any 2015 la renda neta mitjana per persona al poble era de 18.228 euros, les darreres dades relatives al 2023 —com hem vist— situen aquest indicador als 25.382. Per tenir una idea del que representa, cal considerar que aquest mateix any la mitjana a Catalunya era de 16.461 euros. En aquest període (2015-2023) s’identifiquen clarament els impactes de la covid. El 2019, el nivell de renda es va mantenir pràcticament igual que l’any anterior, amb aproximadament 21.200 euros. Però el 2020 i el 2021, el valor d’aquest indicador no es va mantenir i, de fet, es va reduir, de manera que en cap dels dos anys va assolir els 21.000 euros (20.913, l’any 2020). És en els dos darrers exercicis que es recullen els registres en què el creixement del nivell de renda d’Alella es reflecteix amb més força, amb creixements significatius del 10%, tant l’any 2022 com el 2023.

Una visió socioeconòmica més àmplia

En el procés d’anàlisi d’aquesta mena de dades, a l’hora d’obtenir conclusions és important combinar diferents fonts d’informació. El cas de l’Índex Socioeconòmic Territorial (IST) de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) també ens pot ser útil en aquest context. És un indicador que té en compte diversos factors socioeconòmics de la població, més enllà de la renda, com ara la població ocupada, treballadors de baixa qualificació, població amb estudis baixos, població jove sense estudis postobligatoris, estrangers de països de renda baixa o mitjana i renda mitjana per persona, segons descriu l’IDESCAT.

Novament, les dades de l’IST situen a Alella en una situació destacada que lògicament ve condicionada pel perfil del seu nivell de renda alt. Si el valor mitjà de Catalunya és 100, Alella s’identifica entre les agrupacions territorials analitzades que es troben amb valors aproximats al 120 en aquests indicadors socioeconòmics. I, novament, en aquesta anàlisi, juntament amb Alella, diversos municipis del Maresme es troben en les posicions més destacades, com en els casos de Tiana, Cabrera de Mar, Teià, Sant Vicenç de Montalt o Llavaneres.

En aquests municipis que encapçalen les posicions de rendes més altes i també d’una situació socioeconòmica més bona, s’identifiquen trets característics comuns. Probablement, el més destacat és que aquests territoris es troben estratègicament ben situats al voltant dels dos grans motors econòmics, entre els més destacats d’Europa: les àrees de Madrid i Barcelona. El poder d’atracció d’inversions d’aquests centres urbans determina la capacitat d’influència en les seves respectives regions metropolitanes. Però aquests municipis amb rendes altes en general no destaquen inicialment pel dinamisme de les activitats econòmiques locals sinó pel caràcter residencial. És a dir, per la seva capacitat d’atracció de residents d’alt nivell adquisitiu que desenvolupen la seva vida laboral o empresarial fora del municipi. La combinació, entre altres, d’elements com ara (1) poder fer una vida “de poble” en un indret amb (2) una posició geogràfica estratègicament pròxima i ben comunicada (amb el permís de la Renfe i els embussos per carretera) amb la gran ciutat (cosa que pretén unificar els avantatges de les dues opcions) és clau. I el Maresme destaca com el territori que en un espai més reduït aglutina més nuclis d’aquestes característiques, recollits en emplaçaments privilegiats entre el mar i la muntanya de la Serralada Litoral.

Tot i aquest caràcter inicial fonamentalment residencial, s’identifica una tendència d’evolució d’aquests municipis amb l’atracció d’empreses (bàsicament de serveis) que han dinamitzat l’economia local i incrementat significativament el nombre de residents, com mostren diversos casos tant a Madrid (Las Rozas, Majadahonda, Pozuelo) com a Barcelona (Sant Cugat). Nuclis que han situat la població entre els 70.000 i els 100.000 habitants i que es posicionen, avui, en una dimensió diferent de la dels pobles esmentats del Maresme, també amb nivells de renda més alts.

El factor desigualtat

La irònica frase de Shaw ens permet introduir una reflexió necessària. Les dades sobre Alella posen l’accent sobre l’alt nivell adquisitiu dels seus residents, però què passa amb aquelles persones del mateix municipi que no tenen “cap cotxe”? No és fàcil trobar dades específiques sobre aquesta qüestió. Una manera d’acostar-se a aquesta realitat la poden proporcionar les estadístiques de renda municipal de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), pensades per mesurar la desigualtat de rendes dins de cada municipi. Una desigualtat que lògicament acostuma a ser més alta com més alt és el nivell de renda. Per exemple, en el cas esmentat de Matadepera, entre el resident Manuel Lao i el ciutadà que disposa de la renda més baixa del municipi. Si aquest indicador de desigualtat es troba en el conjunt dels municipis de l’Estat en 1,32, els 6 municipis amb més renda el superen àmpliament, com es pot veure a la taula 2, en què Alella figura amb un 1,64. Cal considerar que el municipi amb una renda bruta més baixa (el malagueny Benamargosa) mostra una ràtio d’1,14.

Encara que l’objectiu és clar, tècnicament, el càlcul d’aquest indicador és complex. En aquest cas, l’AEAT basa l’anàlisi en la renda bruta (abans d’impostos) i, a l’índex de renda mitjana que ja hem comentat, hi afegeix la mediana, un indicador que l’Institut d’Estudis Catalans defineix com la “dada situada en el centre d’un conjunt de dades o observacions estadístiques, ordenades de menor a major, que té el mateix nombre de dades tant per sobre com per sota”.

Un altre dels indicadors internacionalment més utilitzats per mesurar la desigualtat és el que presenta l’anomenat índex Gini, en què el valor 0 en un territori determinat representa la màxima equitat i 100 el valor contrari, de màxima desigualtat. L’INE també calcula aquest indicador, que per a Alella confirma la tendència ja detectada amb la ràtio mitjana/mediana amb un valor de 35,2 (any 2023), mentre que l’índex català es troba en 31,4.

Dades com les que proporciona l’esmentat ADRH es van començar a recollir l’any 2015. És difícil, per tant, situar en quin període Alella va experimentar aquest increment tan significatiu del nivell de renda dels residents. Però altres fonts d’informació poden ajudar en aquest procés amb dades com les facilitades per l’IDESCAT sobre l’evolució demogràfica del poble. Concretament, les que indiquen que en el període 1981-1986 hi va haver un creixement de població d’un 55%, i es va passar dels 3.386 habitants del 1981 als 5.260 del 1986. Un augment de residents molt significatiu procedent bàsicament de l’àrea metropolitana de Barcelona. Possiblement, es podria situar en aquest període la consolidació d’Alella com a municipi de primera residència, amb una reducció dràstica dels habitatges de segona residència existents fins aleshores.

Noves realitats i reptes de l’anàlisi de dades

El caràcter residencial de bona part dels municipis que hem vist que destaquen pel nivell de renda posa de manifest el pes de l’habitatge en les seves dinàmiques socials. En aquest context, avui hi ha un consens generalitzat a considerar l’accés a l’habitatge com un dels factors amb més impacte sobre la desigualtat en grans nuclis urbans. No aprofundirem en la complexitat d’aquest fenomen al poble, ja que la revista Alella ha publicat en els darrers temps anàlisis extenses i completes que recullen els diferents punts de vista sobre aquesta qüestió delicada en l’àmbit local. L’editorial que signava el director en l’edició passada, número 399, sintetitzava de manera molt didàctica les claus d’aquesta problemàtica.

Però sí que podem incidir en els reptes que les noves realitats plantegen i que l’anàlisi de dades permet identificar en forma de tendències a tenir en compte. Com a exemple significatiu, podem citar el cas dels habitatges d’ús turístic (HUT), una qüestió molt vinculada al factor residencial que hem destacat. Segons les dades de l’IDESCAT, el número d’HUT a Alella s’ha multiplicat per set en el període 2015-2024. Concretament, s’ha passat de 20 (2015) a 145 (2024), amb un creixement regular en tots els anys, inclosos els de la pandèmia. Són dades referides a HUT regulats i que, per tant, no tenen en compte la possible oferta no registrada, que podria fer créixer significativament aquesta xifra. Certament, es tracta d’un percentatge reduït si es té en compte el total d’habitatges del municipi (3.420, segons l’IDESCAT), però més significatiu si es considera que només el 16% d’aquest total és de lloguer (quan al conjunt de Catalunya és el 23%).

Cal considerar que del total d’HUT registrats per l’IDESCAT no han d’estar tots operatius necessàriament en qualsevol època. Hi ha diversos elements que poden fer que en un determinat moment l’ús turístic d’aquests habitatges s’aparqui sense cancel·lar-ne la llicència. Per factors estacionals (per exemple, posar l’HUT en oferta en determinades temporades o coincidint amb certs esdeveniments com el Mobile World Congress), per canvis en la regulació dels lloguers que poden fer més atractiva una altra mena de comercialització, o per usos de segona residència, entre altres. Però el cas d’Alella és significatiu perquè si es compara amb municipis del voltant, amb les dades de l’IDESCAT s’observa que la xifra d’HUT és molt superior. Així, davant els 145 HUT d’Alella l’any 2024, Tiana en tenia només 25, Teià, 45, i Montgat, 73. En el cas de Premià de Mar i del Masnou, amb poblacions que tripliquen i més que dupliquen, respectivament, la d’Alella, també en tenen menys: 82, en el cas de Premià de Mar, i 141, al Masnou.

Les mateixes raons que hem descrit que van consolidar Alella com un poble atractiu de primera residència es poden aplicar per als usuaris d’HUT que avui s’allotgen al municipi. Un exemple paradigmàtic de realitats i reptes nous i complexos que es plantegen i que exigeixen una gestió planificada, amb una mirada estratègica de llarg termini que compti amb el màxim consens polític i social.