El número 400 de la revista Alella és a punt de veure la llum. Mentre arriba el moment que això passi, compartim amb vosaltres la col·laboració de Josep Fontanella, que explica una curiosa història de casa seva i de la seva família. 

Hi ha cases que, a mesura que es fan velles, comencen a ser com les persones grans: tossudes a l'hora de retenir allò que el temps vol esborrar. El Molí de Can Sors no era una casa, era un personatge amb olor de passat. Amb la seva bassa mig adormida i ociosa, on el sol reflectia les canyes i els xiprers que s'alçaven com sentinelles vigilant la seva inutilitat; el carrer, ple de sots i xaragalls que feien el camí difícil i inestable, amb pedres soltes a cada pas i el soroll constant del rierol d’aigua que s’escolava de la bassa que feia de banda sonora incessant, les seves parets de totxanes velles i pedres cobertes de líquens i molsa havien vist de tot.

El meu avi, en Felicià, un mestre d’obres, de Teià, espavilat i treballador, havia aconseguit la casa com a pagament per urbanitzar uns terrenys a Can Sors, propietat de la família Cunill que vivia plàcidament en una casa senyorial a Òrrius. Aquell home, deien, sabia de negocis, lliurant una ruïna amb un molí aturat i inútil en canvi de la feina d'urbanitzar carrers per a futures cases d'estiueig. Aquella casa era una ruïna, una estampa de postal en blanc i negre. Però, amb la feina i la tossuderia de la meva família, el Molí de Can Sors va anar recuperant vida, sense que ningú no sospités que, sota terra, guardava un secret d'un altre temps.

El començament de la comèdia familiar

Els anys van passar sense pressa i l’antiga quadra, on s’havien guardat burros i eugues, es va convertir en el que tots, a casa, coneixíem com el quarto dels conills. Era un local petit, de terra piconada, on la meva mare tenia la rentadora, un galliner i una gàbia amb conills. La porta es tancava amb una d’aquelles claus forjades per un ferrer en un dia de pluja.

Un bon dia, el meu pare va aparèixer al pati amb una moneda grossa i bruta a la mà. “Mira què he trobat mentre escombrava dins el quarto dels conills!”, em va dir, amb un to que no sabíem si era de sorpresa o de broma. La vam netejar i va resultar ser una peça de cinc pessetes de plata d’Amadeu I, de l’any 1871. Ens vam mirar l’un a l’altre, sense dir-nos res. Broma? Casualitat? Va ser el primer pessic d’incredulitat, el començament d’una comèdia que duraria setmanes.

La història ja no podia ser una casualitat. Els dies següents van aparèixer més troballes: una de cinc i una de dues pessetes d’Alfons XII. La meva mare ens mirava com si fóssim criatures, amb un desinterès absolut, i el meu pare, ja una mica empipat, va començar a tancar la quadra amb el zel d’un guàrdia jurat. Jo em vaig convertir en el sospitós oficial de la família. A cada "n'ha sortit una altra", se’ns escapava el riure. La incredulitat, vestida d’humor, és una cuirassa molt pràctica.

Vam arribar a sospitar de tothom a la casa, fins i tot de la meva dona. Vam fer torns de vigilància i vam posar cartrons amb pols de guix a terra per veure si algú deixava petjades. Un matí, el pare va aparèixer al carrer amb una expressió de frustració profunda. "Ja n'hi ha prou, de bromes!", va dir. Em va ensenyar tres monedes més, brutes i desgastades, mentre la seva mirada em deia: "Sé que has estat tu.” Li vaig dir que era innocent, que no tenia cap còpia de la clau, i la veritat és que aquella clau forjada no es podia copiar en cap ferreteria.

Gairebé em va tirar les monedes a la cara, convençut que em burlava d'ell. Els nostres encontres es van transformar en partides de detectius de poble, perseguint un enigma que es burlava de nosaltres. I, dia a dia, anaven apareixent més i més monedes, d’una pesseta, de dues, duros... fins a recollir prop de cinquanta duros en total.

El rastre amagat i el ratolí arqueòleg

La nostra tossuderia va vèncer. Un matí, el pare va obrir la quadra amb la seva clau custodiada i vam entrar-hi junts, amb la sensació que era la darrera oportunitat. Vam apartar trastos i vam escombrar amb la mà fins que vam veure un petit munt de sorra i pedretes. Vam furgar-hi amb els dits i, de sorpresa, vam descobrir un forat, una petita galeria que s'endinsava en el terra dur.

En aquell instant em va venir un record d’infantesa, com un flaix. Vaig sentir la veu de la meva àvia quan era petit, advertint-me de no acostar-me al ruc i l'euga, perquè et podien donar una coça. El seu antic consell es va convertir en la clau de tot. Vaig entendre-ho tot. Si volguessis amagar diners sense que ningú no hi fiqués el nas, quin lloc seria més segur que sota el pessebre, entre peülles de bèsties capaces d’esmicolar un intrús?

Vaig agafar una aixada i vam començar a excavar amb una impaciència febril. La tensió i la incredulitat van donar pas a l'emoció. De sobte, va sortir disparat un ratolí petit i ràpid que va desaparèixer per la porta. El seu destí ja no ens importava. Vam continuar clavant cops a terra amb el pic i, a mig pam de la superfície, vaig trobar el que quedava d’una bossa de cuir que es desintegrava tocant-la. A dins, encara hi quedaven set monedes més.

La conclusió era tan simple com surrealista: el moliner havia fet servir el terra de la quadra com una caixa forta per als seus estalvis. Passat més d'un segle, un ratolí, el més eficaç i insospitat dels arqueòlegs, havia decidit ampliar la seva galeria i, en el procés, havia topat amb el tresor. Com que els rosegadors no valoren l'or ni la plata, van anar traient les monedes una a una, com una molèstia, i les van deixar a la intempèrie on el meu pare les anava trobant. El misteri de l'aparició s’havia resolt. El fantasma no era una ànima en pena, sinó un ratolí amb presses per ampliar el cau. El pare i jo vam esclatar a riure, alliberats.

Les ombres del moliner: tres hipòtesis sobre un tresor

La petita arqueologia domèstica va tancar el primer enigma, però en va obrir un de més gros: qui havia enterrat aquella bossa i per què no la va recuperar mai? L'escena es va convertir en un joc d'hipòtesis entre nosaltres. Cada escenari ens portava a imaginar una vida possible, amb cares i veus:

* La por de la llei: Havia circulat moneda dolenta a la contrada. El moliner no n’era el falsari, però en tenia a les mans. Temia una escorcoll i va enterrar la bossa on ningú no gosaria cercar-la, amb la intenció de recuperar-la quan passés la por. Però les coses es van complicar i, un cop va canviar de vida, no va tornar-hi mai.

* L’oblit cruel: Podria ser un home vell, amb una memòria fugissera, que cada vespre deia: "He d’anar a veure els meus diners." Però ningú no entén de què parla. L'oblit és el càstig més dur que es pot patir i la bossa va quedar a l'espera d'una lucidesa que mai no va arribar.

* La fugida romàntica: S’enamora i decideix anar-se’n. Porta la clau d’una promesa al cor, però no la de la bossa. El molí canvia de mans, el temps ho enllesteix tot i el tresor queda sota terra, esperant un moment millor que mai no arriba.

L’últim gir del guió i el seu significat

El relat va quedar adormit com una cançó que només algun vespre xiules a mitja veu. Fins que la jubilació em va regalar hores per ordenar records i caixes. A l'hora de classificar la col·lecció de monedes que havia heretat, hi vaig afegir les del molí. I em vaig quedar de pedra: gairebé totes les peces de 5 pessetes eren falses! Els famosos "duros sevillanos", peces de calamina i coure banyat amb plata.

Quina ironia! Després de tants anys de misteri, de bromes, de partides de detectius de poble i d’ànimes en pena, el tresor que ens havia acompanyat en la nostra història era, en realitat, una burla del destí. Allò que era dolent, per ser escàs, resultava més valorat i cotitzat pels col·leccionistes que no pas el que era bo. 

El temps, com un gran artista, havia transformat el frau en un misteri fascinant que, actualment, encara em fa reflexionar.

Perquè, al capdavall, el veritable tresor no eren les monedes, sinó la història que ens van regalar. Les monedes, legítimes o falses, van ser la clau d’un joc de rialles i un llaç que, sense voler-ho, va acabar unint dues generacions en un joc de detectius de poble. El ratolí va explicar el com i les monedes el què, però el perquè continua atrapat en el passat, esperant que algú, potser un dia, el reveli.