Aquesta tardor ha arribat a les llibreries l’obra gairebé completa de Joana Bel, del 1986 al 2024, editada per Voliana Edicions. Un llibre que no només permet recuperar el ric imaginari de la poeta vinculada a Alella, sinó que també ens brinda l’avançament de nous camins que van prenent forma, tot en una única publicació amb textos de Maria Mercè Marçal, Valerià Pujol i Montserrat Abelló; dibuixos d’Isabel Finat, i curadoria de Queralt Morros. En parla la crítica literària Fina Llorca en aquesta fantàstica lectura que és també un viatge a través dels mons de Bel.

Fina Llorca

Hem de celebrar aquesta publicació, quan és un fet que la poesia no es reedita i la feina és trobar-ne algun exemplar, fins i tot de segona mà, en biblioteques i tot. Cal agrair la feina conjunta de l’autora i de la curadora, Queralt Morros, i la bona pensada d’incloure en el volum els textos de tres poetes que van saludar i valorar les primeres obres de Joana Bel, que ha anat consolidant un mon poètic propi que a la fi podem resseguir en tota la seva trajectòria. Des del principi, de ben jove, fins als inèdits, recents, assistim a l’afirmació d’un camí original, visionari i transcendent al mateix temps arrelat a un paisatge i a un entorn ben concret i explícit: la vinya, el mar, Alella, el Masnou, la serralada i, més a prop, la casa –les cases– i els lligams familiars.

Entre aquests, capítol a part i una constant en tants poemes, la presència de la mare poeta, Maria Oleart, de qui es fa també necessària la publicació de l’obra completa per la raó abans esmentada. La mare enyorada i alhora present, la mare real i la mare simbòlica, deu poètica i com a altra i l’altra amb / a partir de / al costat de... qui anar fent un camí propi, amb trobades i distanciaments.

Tot i que la poesia de Joana Bel m’és pròxima, com et són pròxims els textos de les persones properes, a qui veus, amb qui et trobes i que fins i tot llegeixes en veu alta amb amigues i més lectors, sempre hi ha algun moment en què no puc evitar de preguntar-me: en quin bosc –en quin mar–, en quin món viu aquesta dona, aquesta escriptora, aquesta poeta? Compartim un mon comú, el gran i el petit, obert per una banda a mar i per una altra a les vinyes d’Alella, però ella hi construeix un altre seu lloc abocada, diria, als substantius abstractes: el dubte, el misteri, el silenci, la calma, la memòria, la follia... I  sempre, sempre, el somni. Afegim-hi, de fons, el temps.

Si anem als concrets, hi ha la pluja i totes les variants de l’aigua, en especial el mar, i tota una sèrie de criatures: els gats, algun amfibi i aquells que habitaven el bosc d’A la nit, el bosc belluga, que ara no podem sinó trobar a faltar –potser s’hauria fet massa llarg, el volum– i que retrobem en part a “Et in Arcadia ego”, una evocació feliç del paradís del poble, a penes tocada per la mort, una mort més aviat domèstica per a la casa tancada d’hivern, quan hi senyorejarà “la bèstia de la humitat i del silenci” (p.157).

Rellegint els poemes que abracen la creació de tota una vida, ens adonem que la poeta no ha deixat d’habitar aquest lloc poètic. Potser quan ha posat en joc un interlocutor, una interlocutora, sigui Montserrat Abelló en els poemes en què hi dialoga, sigui la mare, sempre present en els poemes que la recorden i els altres afectes: l’avi i l’àvia, el pare..., en els poemes més recents, potser llavors toca terra (toca mare?) i ens és més pròxima, més terrenal.

Els tres poetes padrins i la curadora parlen de sensualitat, d’imaginari, d’indicible; ella mateixa ha parlat sovint d’explorar el misteri i jo hi afegiria copsar l’instant. No, diu la veu poètica, “no es pot atrapar el vent”, però sí que diria que hi ha una voluntat d’atrapar el moment: “Respira la pluja que es dibuixa a la finestra, / música subtil que se’m desfà pels vidres” (p. 82). O: “Mars mòbils de claror s’arrapen ara sobre els camps” (p. 85). I encara: “L’aire del desert /pentina la bugada” (p. 149). I el poema sencer que comença “Asseguts / al llindar /de la tarda...” (p. 171). La poesia atrapa l’instant, el vent, allò que altrament no es deixaria aturar. Per un moment.

Per la seva intensitat, se me’n va la vista als poemes que treballen el dol per la mare morta (“No sé si imagino”, segona part, p. 123):

Et deixo volar. No et vull

ni em vull esclava del meu enyor

on l’esfera del temps

s’envolta a si mateixa.

Se’ns hi fa present Montserrat Abelló, amb qui Maria Oleart havia compartit afecte i interessos i projectes literaris. A Abelló van dedicats cinc poemes que van aparèixer en una publicació conjunta en homenatge, Màscares i reclams, vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Gurber 2011), una ocasió per dialogar amb la poeta tarragonina a partir dels seus versos i amb els versos propis. 

Com en Abelló, la recerca sobre l’alteritat i la identitat, ara respecte a la mare, mai no es tanca: “Et dic impostora / però sé que ets part de mi” (p. 154), en un vers que ens recorda inevitablement la (tremenda) Impostora en el lloc de la mare, de Maria Mercè Marçal, que també era ella mateixa i oferia per això la mort per mà de la filla.

Però no sempre hi ha en Joana Bel aquest to greu, sinó que també, dirigint-se a la mateixa interlocutora, “voldria parlar-te / [...] de l’aventura que som i de la riallada d’estiu /despentinada” (p. 185).

Ben reeixit, el poema “De l’olivera, pare”, el que tanca el llibre i on experimenta un registre diferent: el resultat és una tirallonga hipnòtica, com una mena de retrat evocatiu de la figura del pare, que no havia tingut abans una presència explícita en l’obra poètica de Bel.

Les pintures d’Isabel Finat semblen pensades per als poemes, són cercles on tot recomença, a la ratlla del son –o del somni?–, de la llum i de l’ombra. Trobada feliç, la de la poeta i la pintora, que afegeix sentits, “percepcions, connexions”, com diu Queralt Morros als apunts introductoris: oberts a les nostres lectures.