La darrera edició de la revista Alella va publicar una entrevista amb Josep Maria Jordana dins de la secció Vitivinícoles, a càrrec d’Eva Vicens. Avui la compartim en obert perquè tothom la pugui llegir. És un dels 9 Imprescindibles del número 399 de la revista. 

Els Premis Verema de la darrera Festa de la Verema d’Alella van reconèixer Josep Maria Jordana (Alella, 1942) per la seva trajectòria al capdavant d’un negoci històric del municipi, al qual ell mateix ha donat nom. Celler Jordana va ser durant molts anys el punt de trobada dels alellencs i de centenars de persones de Barcelona i comarques veïnes que hi venien a carregar garrafes i ampolles de vi. Tot un referent, situat al cor del poble, a la rambla d’Àngel Guimerà, que obria portes cada dia per despatxar clients, que venien, repetien i li demanaven recomanació. El propietari recorda, amb orgull, que n’havia arribat a vendre més de 2.000 litres en un sol cap de setmana.

El negoci prosperava sota el guiatge d’en Josep Maria, que coneixia bé el vi i la seva gent. Viatjava sovint a zones vitivinícoles d’aquí i d’allà i feia bons negocis amb responsables de cellers que, amb el temps, es van convertir en amics. Durant un temps va treballar també finques pròpies, però a mesura que el negoci creixia faltaven mans i va decidir centrar tots els esforços en la compra i venda de vins: primer a granel i, més endavant, també embotellats. Ara, superats els 80 anys, s’ha jubilat. El Celler Jordana conserva el nom, tot i que ha emprès un rumb una mica diferent. El senyor Jordana, “el veí de dalt”, s’ho mira des d’una distància curta mentre recorda els grans moments viscuts entre aquelles quatre parets.

–Enhorabona pel premi!

–Moltes gràcies. Em fa content el reconeixement a tants anys al capdavant del Celler Jordana. Em van dir que el premi era a la constància i al fet que continua obert, malgrat que ha canviat de mans i de negoci.

–L’any 2013 us jubileu i el negoci passa primer a una empresa badalonina i després se’l queda en Manel Pujol. Sempre han mantingut el vostre nom al cartell.

–Així és. Miro per la finestra i veig el cartell, el de tota la vida. Soc el “veí de dalt” i els segueixo des de la distància curta. La veritat és que he passat moltes hores al celler, hi he viscut més de mitja vida.

–Com comença la vostra relació amb el vi?

–La família cuidava algunes vinyes del poble, al Rocar, a Tiana, i una finca al costat del cementiri que ara porta Bouquet d’Alella. El pare portava les vinyes i jo, de ben petit,  sempre l’hi havia ajudat. Aleshores ens fèiem el nostre vi, fins i tot ens vam comprar una premsa. Amb els anys vam acabar deixant les finques per falta de temps i mans: els pares es van centrar en la botiga de la plaça i jo, en la de la riera.

–Com neix Can Jordana?

–L’edifici on hi havia la botiga, el va aixecar el pare: jo feia de manobre. El negoci del vi va ser cosa meva. Vaig començar els estudis de comerç, però de seguida em van dir que havia d’ajudar a la botiga de comestibles dels pares: anàvem sovint a Barcelona, feinejava al matí i a la tarda feia repàs a les Escoles d’Alella. M’agradava el comerç i un dia el pare em va dir que, com que ens fèiem el vi i teníem força clientela que en comprava, podria obrir una botiga de vins. I així va ser.

–Quan en vau aixecar la persiana?

–Vam obrir portes en plena rambla d’Àngel Guimerà l’any 1968, i mira que l’hauríem pogut obrir abans! Recordo els forts aiguats del 1962 que van inundar els baixos de mig poble: vam haver de treure l’aigua amb galledes… Un cop inaugurats, no vam parar, durant tots aquests anys m’he fet un tip de treballar!

–De seguida el negoci funciona i no doneu l’abast de les cues de gent que ve a comprar vi…

–Sí. Teníem clients del poble, per descomptat, però hi venia molta gent expressament de Barcelona, amb autobús, a passar el dia a Alella, i se n’anaven carregats de vi. Teníem cues que arribaven fins a la farmàcia des de primera hora del matí fins que tancàvem a quarts de cinc de la tarda. Algun diumenge havia arribat a vendre’n més de 2.000 litres! Amb els anys vaig incorporar també vins embotellats que complementaven el granel.

–Hem esmentat el premi i la Festa de la Verema, que vau veure néixer. Hi va tenir alguna cosa a veure, amb els inicis?

–A l’Alella de l’època, els anys 70, hi érem la Mercè de Cal Music i jo, i cada any, per la Mercè, trèiem taules al carrer i hi veníem el vi. Se’ns omplien les paradetes de gent. L’ajuntament va veure que allò podia ser una mina i es va crear la Festa de la Verema l’any 1975.

–Ens dèieu que, al principi, una part del vi que veníeu era propi, però amb el temps vau acabar comprant-lo tot. Com us ho fèieu?

–Cada tres mesos agafava la furgoneta i me n’anava a visitar cellers: a Galícia m’oferien orujos i albarinhos, passava per la Rioja i carregava bidons i caixes, i tornava cap a Alella ben servit. Em feien vins amb marca pròpia i ho veníem amb vins del Priorat, Penedès, Somontano, Ribera del Duero… També sortien molt els vins d’Alella: Marfil, Roura, Alta Alella (ara Art Laietà). Amb els anys, he fet molt bona amistat amb propietaris d’aquests cellers.

–Des del 1968 fins ben entrat el segle XXI deu haver vist canviar molt el món del vi. Què recordeu especialment dels últims anys?

–L’arribada de les grans superfícies ho va canviar tot. La gent va canviar també els hàbits de consum i de compra. I així i tot, a casa ens anava bé, hem tingut clients molt fidels, amb alguns d’ells encara conservem el contacte. De fet, quan em vaig jubilar em demanaven que “no els deixés penjats”! El cas és que quan s’acostava l’edat de jubilació, en vam parlar a casa i ni el fill ni la filla van voler seguir el negoci. Ens ajudaven sempre els caps de setmana i sabien les hores de feina que exigia un negoci com aquell. Així que van decidir seguir uns altres camins i jo ho vaig acceptar i els ho vaig respectar.

–Quan us vau jubilar?

–Em vaig jubilar a 67 anys. Un amic advocat em deia que havia de plegar i al final li vaig fer cas. Vaig traspassar el negoci als propietaris del vermut Perucchi i en Manel, que n’era el treballador, se’l va acabar quedant. Fins avui.

–Com ha estat la vida després de la jubilació?

–Sembla que els anys volen. Continuo actiu, tinc encara una bona col·lecció de vins, surto a passejar… I durant els primers anys el meu fill em va animar a viatjar: vam anar a Egipte, Noruega, Bèlgica, els Països Baixos, Itàlia… L’últim viatge va ser a l’Argentina, on vam poder visitar el Perito Moreno i les catarates de l’Iguaçú. És una època de la qual també guardo bons records.

–Si mireu enrere, us sentiu¡ orgullós de la feina feta? Amb què us queda?

–Amb tot: amb les amistats, els viatges, els clients, els bons vins que he conegut i els que he ajudat a vendre. He treballat molt i he vist canviar el món del vi: del granel als embotellats, de les botigues petites a les grans superfícies. M’ha agradat molt portar el negoci del Celler Jordana. I ara, a més, em sento molt agraït pel reconeixement.