Avui us oferim un altre dels 9 impresdindibles del darrer número de la revista Alella. Es tracta de l’entrevista que Ramon Anglada i Òscar Pallarès van fer amb Roc Blackblock, l’autor del mural de Ferrer i Guàrdia que es pot gaudir des de l’Hort de la Rectoria. 

Ramon Anglada / Òscar Pallarès

Va néixer el 1975 a Barcelona, on des de ben jove va participar en el teixit associatiu alternatiu de la ciutat militant al moviment llibertari. Dissenyador gràfic, il·lustrador, tatuador, grafiter i muralista. Segur que us heu aturat davant d’algun dels seus murals de grans dimensions repartits per tot Catalunya. Ara en Quico de Cal Boter i el seu projecte Murs de Bitàcola l’han portat al nostre poble. Parlem amb ell de la seva manera d’entendre la creació artística, de la recuperació de la memòria històrica, de la lluita antifeixista i sobretot del seu darrer mural.

–La iniciativa Murs de Bitàcola de recuperació de la memòria col·lectiva t’ha portat fins a Alella. Coneixies la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia?
–Sí, i tant. De fet, això va començar amb una conversa per les xarxes socials amb la Fundació Ferrer i Guàrdia. Com que ja hi tenia interès, en algun acte en què vam coincidir els vaig explicar una mica el meu projecte i les ganes de treballar sobre la seva figura.

–Vas ser tu qui vas fer la proposta, doncs?
–Sí, soc el típic autònom que fa de pintor, de gestor, de comercial... i sempre vas plantant llavors. La majoria de feines m’arriben sense haver de fer aquesta recerca comercial, però sí que hi ha alguns temes que m’interessen i soc jo mateix qui truco a les portes. I aquest és un dels casos.

–Ens podries fer cinc cèntims de la teva trajectòria artística i sobretot de com va néixer Murs de Bitàcola?
–De formació soc dissenyador gràfic i il·lustrador. He estat treballant durant anys com a il·lustrador i de tatuador, també. Vaig començar a pintar murals el 1999 i ja en fa més de vint-i-cinc que m’hi dedico. Durant molts anys va ser una activitat extra o que feia com una manera de participar en els moviments socials, amb murals polítics o reivindicatius. Des de fa gairebé deu anys vaig decidir de dedicar-me professionalment als murals, vaig anar tocant la memòria, sobretot en temes polítics, amb una mirada antifeixista i en especial sobre les ferides obertes de la Guerra Civil. A partir d’aquí, em vaig deixar influir per tot el tema de la memòria i, arran de l’aturada que va representar la pandèmia, vaig construir el projecte de Murs de Bitàcola amb la voluntat d’anar una mica més enllà: que no fos senzillament reproduir fotografies antigues, sinó que pogués ser un vehicle de divulgació. De fet, neix més com un projecte de divulgació que no pas com un projecte artístic. Això va arrencar ara fa cinc anys i d’aleshores ençà ha tingut molt bona acollida, hem tocat molts temes, alguns de més costumistes i uns altres de relacionats amb la Guerra Civil. Ara ja ens acostem a la seixantena de murals.

–Murals d’episodis històrics com la Guerra Civil, d’oficis i feines de la terra i el mar, uns altres que destaquen el compromís antifeixista com el de Salvador Puig Antich i Josep Maria Isanta. Com és la selecció dels temes que plasmaràs als murals?
–És el que et comentava. Per un costat, aquest projecte és com un equilibri una mica impossible amb la trajectòria acumulada durant quinze anys, quan vaig decidir intentar viure’n, que era quasi entendre el muralisme com un vehicle de comunicació, de reivindicació dels moviments socials, de discursos antifeixistes i de lluita amb la professionalització. L’àmbit de la memòria, justament, m’ha permès de posar els meus pinzells en venda o al servei d’encàrrecs professionals sense sentir que entrava en contradiccions. És a dir, que per mi anar a pintar per a un festival d’un fons voltor o pintar per a una entitat bancària, potser em causa un conflicte ideològic, però en canvi l’àmbit de la memòria crec que la proposta és prou seriosa i formal per poder-la qualificar de professional i que em permet estar còmode. Vivim en un país on les polítiques de memòria són tan deficitàries que, d’aquí que puguem relaxar-nos i sentir que tenim totes les ferides curades, encara queda molta feina mantenint un peu en la militància. Des d’algunes administracions es fa molt bona feina, però en aquest país la memòria tira endavant gràcies a entitats i persones que mantenen viva la flama i que continuen lluitant pel rescabalament, la dignitat… És un equilibri molt difícil. Quan faig la proposta professional, detecto una tendència dels ajuntaments –i la puc entendre– de buscar més aquests temes costumistes, més de folklore i tradicions, i evitar temes que poden ser conflictius o que poden posar una mica el dit a la nafra. És quan jo mateix em proposo d’anar a buscar aquells temes que a mi em semblen necessaris i importants, com són la migració, l’exili, la guerra, l’obrerisme…, tot amb perspectiva de gènere. És en casos com els que has dit de Puig Antich, la Desbandá o Ferrer i Guàrdia –temes que a mi m’interessen especialment–, quan miro de ser molt més proactiu per donar-los sortida. Crec que ara, després de quasi cinc anys, he aconseguit sentir que d’alguna manera el timó té un rumb que em permet de no renunciar a aquests projectes de costumisme i tradicions, perquè parlar del safareig d’un poble és també una qüestió d’antropologia que té molta cosa política si entenem que és la gestió de la vida comunitària, i al mateix temps no soc a la zona de la Batalla de l’Ebre pintant sobre la festa major o el Carnestoltes del 1950. En última instància, si no em generen conflicte recullo totes les propostes. Una altra cosa és el que faig sempre apuntant cap aquí.

–Fins a quin punt pots combinar creacions per iniciativa pròpia amb els encàrrecs?
–Faig equilibris una mica impossibles. El cas de Puig Antich crec que és molt significatiu, perquè vaig preferir mantenir-lo en l’àmbit absolutament militant i reivindicatiu. Sabia que els col·lectius i ateneus llibertaris i tot aquest entorn, al qual pertanyia Salvador Puig Antich, organitzaven tot un seguit d’actes marcant distància o al marge de les institucions i vaig decidir de participar-hi com a militant del moviment llibertari per reivindicar-ne la figura. Si ho hagués fet des de l’àmbit institucional, segurament hauria hagut de pentinar algunes frases i mantenir una mica de respecte per a qui fa l’encàrrec i qui el paga i, d’alguna manera, posar jo els meus pinzells al seu servei. A vegades hi ha temes que, si els tractés a títol individual, els faria d’una manera, però si els faig com a encàrrec professional, els encaro d’una altra. Evidentment, sempre em marco una línia vermella que no traspasso. He treballat amb el Memorial Democràtic amb diferents governs i per a ajuntaments de tots els colors polítics, cosa que significa que el que busquem és l’espai de confluència i un missatge comú i compartit. Encara que l’encàrrec l’encapçali una institució, la signatura és meva. L’altra cosa que faig, com a persona que ha participat des dels divuit anys en el teixit associatiu i en els moviments alternatius de Barcelona, són murals com la meva manera de militar i de participar en aquests moviments. Aquests projectes que surten de l’equació no només són de memòria, sinó que també estan relacionats amb el dret de l’habitatge, contra la gentrificació i la turistificació que pateix Barcelona. Són projectes que faig evidentment sense remuneració i que a vegades proposo directament a determinades entitats i en uns altres casos m’hi conviden. És una línia que intento mantenir per no abocar-ho tot a la venda dels meus pinzells i mantenir aquest biaix de contingut social. Vinc d’aquesta Barcelona alternativa dels anys noranta, vinc del moviment antimilitarista, de la insubmissió, dels centres socials okupats, i intento no renunciar-hi. El que faig, no ho veig com un dogma de què ha de ser, sinó que reclamo el meu espai per poder tenir aquesta activitat al costat de més companys muralistes que tenen un univers personal íntim que té a veure amb construccions de fantasia i que em semblen fascinants. Crec que és imprescindible i necessari que hi hagi de tot. A l’espai públic, hi ha de cabre tot i tothom.

–Tornant a Alella i a la casa on has pintat: coneixies la lluita antiborbònica al costat del bàndol austriacista dels germans Lleonart?
–No. Molta gent em pregunta amb el projecte de memòria si tinc familiars represaliats o si soc historiador i justament és al contrari. Malauradament, soc molt ignorant. Amb projectes em situo quasi com un espectador, amb l’única diferència que tinc el projector de les imatges. Intento utilitzar l’espai públic perquè sigui un vehicle d’aprenentatge i en molts casos soc el primer que vaig aprenent coses. Una de les coses que m’agraden d’aquest projecte és que visito tot el país i vaig coneixent moltes realitats diferents de les de Barcelona, on hi ha el mal endèmic de mirar-nos molt el melic i pensar que darrere de Collserola no hi ha res. Intento, allà on vaig, aprendre-hi coses.

–Un cop se t’encarrega una feina, quin és el teu procés creatiu? Què fas abans de començar a pintar?
–Amb aquest encàrrec concret, de seguida vam veure que seguíem la mateixa línia amb la Fundació Ferrer i Guàrdia i que teníem coses a treballar. Des de la fundació es va treballar braç a braç amb l’ajuntament per veure si podia tenir cabuda la proposta. Amb l’acollida entusiasta del municipi, vam començar a treballar. Hi ha tot un vessant tècnic i pràctic respecte a la paret, el suport, i això moltes vegades et demana un tipus d’intervenció determinat. Quan es tracta d’un encàrrec necessito també el títol del projecte, el contingut, quins són els elements, i em reservo la carta de la part artística de qui executa l’obra. Com que tinc la formació d’il·lustrador i intento recollir el que demana el meu client, en aquest cas l’ajuntament i la fundació, em poso al mig per fer arribar el missatge que volen transmetre a la comunitat. A partir d’aquí, construeixo una proposta que comparteixo amb l’equip de treball fins que queda consensuada. I ja comença l’execució: a vegades és molt ràpida i a vegades demana més feina.

–El mural és espectacular. Explica’ns una mica els elements que presenta. Cal Boter és el vincle de Ferrer amb el seu poble natal i ben a prop d’on fou detingut al final d’agost del 1909.
–En tots els dissenys juguem amb diferents fronts o recursos per intentar de fer anar aquesta comunicació més enllà del que puguis llegir a la paret. D’aquesta manera, hi havia tres grans blocs. Per una banda, semblava important i necessari visibilitzar la figura, el protagonisme, de Ferrer. Que aparegui la seva figura perquè qui la conegui la pugui reconèixer i, qui no, li pugui posar cara, crec que és important. El punt intermedi és Cal Boter, que em semblava d’alguna manera –tot i que no quedi explicat literalment– que és un element que permet de fer pensar que aquell mural és allà perquè té a veure amb Alella, amb la comunitat i amb el municipi. Per tant, és una manera de dir: aquest senyor va néixer aquí. En aquest sentit, també trobem l’any i el lloc de naixement perquè qui s’hi aturi pugui veure que Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella. Finalment, anant de dreta a esquerra i separat una mica gràficament de la resta, trobem el que per mi és francament important sense desmerèixer els altres dos elements: la seva obra, el seu llegat. A partir de tot un seguit de fotografies, amb l’ajut de la Fundació Ferrer i Guàrdia, calia trobar una imatge que reflectís aquest llegat, que per mi és l’Escola Moderna. La fotografia de referència que he utilitzat no és coetània a Ferrer i Guàrdia, és de l’Escola Moderna posterior, però d’alguna manera sí que em semblava que era una imatge d’aquestes. Això és molt important per mi com a comunicador gràfic, perquè sense tenir els elements historiogràfics que contextualitzen la imatge, per si sola ens podia dir moltes coses. Què vaig llegir jo en aquesta imatge per considerar-la important? Vaig llegir-hi nens i nenes junts, que indica la coeducació, un pilar que, posat en el context d’aquella època, és imprescindible, fonamental i absolutament transformador; són a l’aire lliure; utilitzen un telescopi, que és una referència clara per a qui la pugui interpretar del racionalisme, d’entendre que és a través del coneixement que cal formar-se, allunyant-se una mica dels misticismes, el coneixement i la ciència com una via de poder emancipar-te i convertir-te en una persona competent i responsable en el món que t’envolta; i després hi havia un afegit que a mi em sembla com poètic, que és que la mirada amb el telescopi és també una mirada cap al futur, poèticament descriu quin és l’objectiu de l’Escola Racionalista i de l’Escola Moderna, que és formar els joves perquè siguin persones responsables, competents, autònomes i lliures en el futur. Aquest mirar cap al futur em semblava que era molt bonic. El fet d’afegir-hi aquesta orla, aquest marc, permetia per una banda segregar-lo de l’àmbit més personal del personatge i el seu entorn, i, per una altra, em semblava interessant el diàleg que feia amb aquesta part nova de Can Lleonart, que treballava molt bé amb l’edifici i perquè és un element que ens ajuda gràficament amb aquesta mena de tipografia que ens portarà cap als anys noranta, et portarà cap a l’Art Déco o cap a aquest punt de modernisme, aquest període en què a grans trets s’emmarca l’Escola Moderna i la trajectòria de Ferrer i Guàrdia.

–La foto dels nens i nenes existeix? Forma part dels material publicat per Ediciones de la Escuela Moderna?
–És una fotografia que tenia jo sobre l’Escola Moderna, que diria que és de la II República. Em passa que, des de fa anys, vaig arreplegant fotografies. Com quan un arquitecte passeja i va veient edificis, jo veig parets que es podrien pintar. Ja fa temps que, quan navego per les xarxes, vaig descarregant material i amb els anys he anat aprenent a fer-ho amb més rigor. Aquesta no he aconseguit identificar-la, però sí que sé que és de l’Escola Moderna a Barcelona. I si tinguéssim la foto original, veuríem que hi ha també el pedagog i anarquista Joan Puig Elies, que és un personatge de referència en el desenvolupament de l’Escola Moderna a Barcelona. Però això no ho puc garantir, per això no he posat una referència a la imatge, i em sembla que aquest és l’avantatge amb què podem jugar els artistes. Tenim certes llicències artístiques, això no pretén ser una tesi doctoral. Intento sempre de mantenir molt el rigor històric i acompanyar-me de gent que té els coneixements històrics per no tirar de Viquipèdia, però sempre jugo amb certes llicències artístiques.

–La teva obra segur que es convertirà en part de l’itinerari històric que l’entitat de recerca històrica local Cerquem les Arrels realitza per recuperar la figura de Ferrer i l’Escola Moderna. Com valores aquestes iniciatives populars no lucratives?
–És el que et comentava. Crec que som en un país on és un privilegi. Sort en tenim, de totes aquestes entitats. Primer, perquè el teixit associatiu com a tal ja em sembla que és un múscul social de qualsevol comunitat que ens parla superpositivament del municipi. Però en l’àmbit memorialista, com deia, hi ha una part que és militància pura: les polítiques de memòria d’aquest país s’han fet de manera passiva i si no hagués estat per aquestes persones militants de la memòria, que lluiten fent un treball amb profunditat, rigor i coneixement, encara seríem molt més enrere. En aquest cas, la meva via de contacte va ser la fundació i ja ens vam configurar com a equip de treball, però sovint tinc projectes que m’arriben des d’aquests grups de memòria. Treballant a Roda de Ter, al final de l’estiu (això no és dins de Murs de Bitàcola perquè va ser un projecte una mica més modest), amb una iniciativa sobre el teixit obrer del poble que tenia una de les fàbriques de la Tecla Sala al costat del Ter. Allà vaig conèixer el grup de memòria de Roda de Ter i va ser fantàstic. Sabia que existia i al cap de dos dies em portaven la fotografia que pintava de les treballadores de la Tecla amb els noms, cognoms i dates de naixement de totes. Al principi sembla una fricada, si em permets la paraula, però quan entres en el joc t’hi acabes enganxant perquè és apassionant. Tot i que hem d’exigir a les administracions que continuïn amb les polítiques de memòria, aquests grups són absolutament imprescindibles.

–Ja per acabar, sobre la campanya Justícia x Ferrer impulsada per l’Ajuntament d’Alella, la Fundació Ferrer i Guàrdia i més entitats, quina valoració en fas, d’aquesta iniciativa que vol que s’anul·li la injusta sentència contra Ferrer i que la seva vida i obra s’inclogui en propostes públiques de memòria històrica?
–Sí, n’he sentit a parlar. Vinc del moviment llibertari i d’alguna manera Ferrer i Guàrdia, l’Escola Moderna i els ateneus racionalistes són un espai de confluència ideològica. La repressió que va patir i seva trajectòria vital reflecteixen perfectament quin era l’equilibri de forces, quina era la realitat. Tot això torna a emmarcar-se en aquesta feina que encara tenim pendent, una llarga llista de coses que continuen sent necessàries. Sovint dic que aquí mai ningú no ha demanat disculpes pels fets de la Guerra Civil i Ferrer i Guàrdia és un exemple que se’ns acumula la feina. Tot això no va començar amb la guerra i el cop d’estat, que ja seria greu, sinó que aquesta repressió ve de molt abans. L’única cosa que ens queda és la perseverança de continuar treballant per fer un bon exercici, no de reobrir les ferides sinó de guarir-les i tancar-les d’una manera que sigui reparadora, justa i que garanteixi que la no repetició.