Anem acostant-nos al final de la sèrie 9 continguts imprescindibles del darrer número de la revista Alella, el 398, que va sortir a la venda a finals del mes d’octubre. Avui, la Teresa Giralt, que va ser el Personatge de la darrera edició. 

La vida de la Maria Teresa Giralt, filla del Pep de cal Pequenyo i de l'Agustina dels gelats, és la d’una dona que, en un temps en què no era gens habitual, va fer el que va voler: va estudiar turisme i va marxar d’Alella jove i sola, va ser mare soltera, va tornar i va estudiar Dret. Progressista, d'idees clares i caràcter fort, va lluitar per canviar el país, va treballar com a advocada laboralista i penalista i va temptejar la política local.

Nascuda a Alella, al carrer de Dalt, el pare de la Teresa Giralt era en Pep de cal Pequenyo; i la seva mare, l’Agustina dels gelats. De qui primer ens parla la Teresa és d'ella: «Va morir amb 100 anys... Era d'un poblet de Burgos, però sempre deia que era catalana i d'Alella. Era una gran dona, que pensava que "el saber no ocupa lugar" i no entenia que la gent vinguda de fora no aprengués el català». Que vingués a parar aquí va ser una casualitat, ja que se n'havia d'anar a l'Argentina amb els seus avis, però va esclatar la guerra i es va quedar, així que «va venir a Catalunya sola, es van conèixer amb el fill de cal Pequenyo i van venir dues pequenyes», explica la Teresa. Els pares feien de masovers a les Quatre Torres i després van anar a viure a la Riera, al costat de la carnisseria Verdú, i va ser aleshores que van obrir la botiga de gelats de l'Agustina, que de seguida va ser molt popular. La Teresa hi ajudava sovint, sobretot per la festa major: «Sortíem abans de l'envelat i servíem coca-coles, orxates... les taules eren a l'altra banda de la riera, al costat de ca la Neus», explica.

La Teresa va estudiar a l'aleshores colegio nacional Fabra, però no li va anar gaire bé: «Era un desastre, i ma mare va decidir portar-nos en un col·legi on ens ensenyessin alguna cosa de profit», de manera que va acabar al Sagrada Família del Masnou. «En tinc molt bon record», diu. Després va entrar a treballar als laboratoris Cusí i quan plegava anava a cursar el batxillerat superior al Badalonès. En acabat, va estudiar turisme: «Tinc el títol de directora d'hotel», explica, però quan va exercir aquest càrrec, a Tossa, no li va entusiasmar, i va decidir anar més lluny: va estar mig any fent d'au pair a Anglaterra, va tornar, va anar a Irlanda, va tornar, i finalment se'n va anar una temporada a fer de guia turística a Eivissa, d'on va tornar embarassada. Tot això passava en la dècada dels seixanta. El naixement de la Mònica, la seva filla, l'any 1972, va canviar les coses per a la Teresa: «Vaig decidir que no podia fer de guia turística voltant pel món, i vaig fer Dret; que, per cert, m'agradava molt». Va començar la carrera el 73 i la va acabar el 78, però mentre estudiava va estar treballant a l'Hospital de Sant Pau, per tenir un sou, i la Mònica la cuidava l'Agustina. Tot això en un poble com l'Alella de l'època, petit i encara molt rural i de mentalitat tradicional, va causar força rebombori, però això no l'amoïnava: «Jo soc mare soltera, però a mi m'era igual el que diguessin», diu.

Acabada la carrera, l'any 78, la Teresa Giralt va començar a exercir com a advocada, amb un despatx a Barcelona i un a Alella, primer sobre can Jana, després al carrer de Dalt i més endavant a les finques Cebrián, que els deixava un espai. Al principi feia una mica de tot, i a amb el temps es va anar especialitzant en dret laboral i en dret penal, que li esqueien pel seu caràcter i les seves conviccions: «La meva mare em va ensenyar uns valors que, sumats amb els de l'escola Sagrada Família, ho vaig entendre tot molt bé», diu en referència a la seva manera de veure el món i com haurien de ser les coses. Va treballar al torn d'ofici, però no va trobar-hi cap distinció respecte a fer d'advocada per als clients propis: «Jo no vaig fer res més que la meva feina», afirma; i la devia fer ben feta, perquè té una distinció honorífica que li ho reconeix, i perquè hi ha qui encara ara, anys després de jubilar-se, l'hi agraeix, com l'home que fa poc la va veure en un bar i li va dir: «Tú me salvaste la vida. Si necesitas un jardinero, te vengo a arreglar el jardín». De totes maneres, precisament perquè la coneix bé des de dins, la Teresa Giralt creu que no en tenim, de justícia, i pensa que «els jutges són els pitjors opositors que té el govern d'aquest país». Quan va jubilar-se, un lletrat que la coneixia li va demanar per què plegava. «Porque estoy hasta los cojones de los jueces y de la policía», li va dir; era el mateix que anys enrere li havia demanat si no voldria ser jutgessa i al qual ella va contestar: «Yo no quiero ser juez por la misma razón por la que no miro Gran hermano: por higiene mental»!

La Teresa és d'una generació que, a les acaballes del franquisme, va fer que les coses canviessin tant en l'àmbit polític com en el social. Als seus nets els ho recorda així: «Ton àvia i altra gent hem corregut davant dels marrons, dels grisos i dels blaus. Si no haguéssim començat a lluitar...». Aquest afany de millorar les coses la va portar a ser regidora pel PSUC durant l'alcaldia de Josep M. Casals, a l'oposició, i també aquí anava una mica a la seva i se saltava la disciplina de partit: «Quan tocava votar, el del PP em deia "A mí el partido me ha dicho que vote que no", i jo li contestava: "A mi també, però jo votaré el que jo vull, que soc la que estic aquí"». L'experiència en el món de la política va durar una legislatura i prou, perquè no li va agradar: «Poc que m'enganxaran mai més!», diu.

Tot i que vivia a Barcelona, ella sempre ha estat empadronada aquí. «A Barcelona, ni borratxa! Jo sempre he dit que soc de poble», diu. De fet, sempre va estar entre la ciutat i Alella, on finalment va tornar amb la mare en jubilar-se. Ara viu al Masnou amb la seva germana i enyora el poble de la seva infantesa, potser perquè dels seus no en queda gaire gent: «Se m'han mort tots els amics!», es lamenta, i els enumera amb nom i cognom. Després explica: «De tant en tant encara tinc morrinya d'Alella. Quan van fer el Casal nou hi vaig anar un cop a la presentació d'un llibre... Està diferent!»; en realitat, troba que ha canviat massa: «Quan jo era petita sortíem a jugar al carrer, anàvem al bosquet, anàvem amb bicicleta... Llavors van asfaltar la riera i la cosa es va començar a torçar; i van començar les urbanitzacions, i més trànsit... Abans ens coneixíem tothom; ara no coneixes ningú!», i ho remata amb una reflexió: «No pots anar contra el progrés, està clar, però no m'agrada com ha anat, això d'Alella».