Seguim amb la publicació d’aquesta sèrie 9 continguts imprescindibles del darrer número de la revista Alella, el 398, que va sortir a la venda a finals del mes d’octubre. Avui compartim el tercer article, la secció Què fa?, que Albert Alabau va dedicar a Montse Galbany. 

La Montse Galbany, alellenca de soca-rel, viu a Tarazona des de fa anys, on treballa com a comercial. Allà hi ha format una família nombrosa, perquè és mare de cinc fills. Però sempre que pot s’escapa a Alella a passar-hi alguns dies. Fins aquí, podríem dir que a banda de la mida de la seva familia, no hi ha res d’extraordinari. Però res més lluny de la realitat: la seva història comença a ser –molt– especial quan decideix escriure un llibre que parla des de la veu del seu fill petit, en Diego, que té síndrome de Down. El resultat és Diego. Versión 21.3, una obra senzilla i profunda que ha arribat molt més lluny del que mai s’hauria imaginat: famílies, mestres, professionals i lectors que li escriuen emocionats per agrair-li haver-los obert els ulls a una realitat que encara costa mirar sense filtres.

“No soc escriptora”, diu amb aquella naturalitat alellencoaragonesa que la defineix. “L’única cosa que he tingut clar a la vida era que volia ser mare, que volia cuidar de la meva familia i dels altres, i gaudir-ne molt. I així sento que ho he fet i ho continuo fent.” Però amb en Diego, la vida li ha fet viure una sèrie de vivències que l’han marcat especialment, des de la tendresa i l’empatia fins a haver-se de buscar la vida com mai abans per donar resposta a una nova sèrie de reptes. “És per això que un bon dia vaig començar a escriure un diari per recordar tot el que vivíem –i com ho vivíem– amb la criança d’en Diego, el petit de cinc germans, perquè a pesar de tenir 6 anys, actualment encara no parla. I al cap d’un temps, parlant-ne a casa amb la família, em van animar a repensar això de fer-ne un llibre. Després d’un procés de reflexió, vaig pensar que potser allò podia ajudar unes altres famílies, com a mínim a sentir-se compreses.” Així, aquell diari íntim es va transformar en un llibre que ja ha exhaurit la primera edició i acaba de rebre el Premi Círculo Rojo 2025 en la categoria Vida. No està malament per a algú que només volia deixar constància del que vivia i sentia, no?

El relat s’explica com si fos en Diego qui parla: “Ell encara no pot expressar-se amb paraules i m’agradava imaginar què devia pensar.” Amb aquesta mirada, la Montse aconsegueix una cosa que va més enllà de la literatura: donar veu al silenci. Escriu amb una sensibilitat directa, sense retòrica, però amb una força que trenca esquemes. “Quan em diuen que el llibre els ha fet canviar la mirada, penso que ja ha valgut la pena”, explica amb emoció.

Abans d’això, la Montse havia estudiat disseny gràfic i treball social, dues disciplines aparentment distants, però que avui convergeixen en la seva vida. Del disseny, li queda el gust per la forma, l’estètica de la coberta, el detall de la maquetació. Del treball social, la capacitat d’entendre i acompanyar. “Quan vaig saber el diagnòstic d’en Diego, aquella formació em va ajudar a encarar-ho amb serenitat. Vaig pensar: m’ha tocat a mi i tirarem endavant.”

A la feina, ningú no sabia que escrivia. “Quan el llibre va sortir, els companys van al·lucinar. Em van dir que no sabien que tenia aquesta altra vida.” Ella riu, perquè mai s’ha vist com una autora. Només com una mare que vol compartir experiències per fer el món una mica més empàtic.

Tot i viure lluny, manté el vincle amb Alella, on té la família i molts records. Aquest estiu hi va presentar el llibre i el Casal es va omplir. “Hi va venir tothom, amics i veïns de tota la vida. No perquè sigui escriptora, sinó perquè ens coneixem.” I això diu molt de com entén la vida: des de la proximitat, la senzillesa i el valor de la comunitat.

Ara prepara la segona edició del llibre i participa en presentacions per donar visibilitat a la síndrome de Down a través del llibre. No sap si hi haurà una continuació –“Ja he explicat el que havia d’explicar”–, però sí que té clar que vol continuar fent soroll de la manera més poderosa que sap: escrivint des del cor i amb veritat.

La Montse Galbany fa el que sent que ha fet sempre: cuidar, escoltar i donar veu. Però ara, a més, arribant a molta més gent.

Gràcies i enhorabona, Montse!