L’escriptora i professora Fina Llorca Antolín signa un text que evoca la relació de Montserrat Abelló amb el nostre poble a través de Maria Oleart.

El relat mostra com l’amistat i la complicitat literària entre les dues autores van cristal·litzar en iniciatives com el premi de poesia Alella a Maria Oleart i, amb els anys, en els Espais de Poesia, que han situat Alella en el mapa poètic català.

Un imprescindible que ens ajuda a entendre els vincles entre dues veus fonamentals de la literatura catalana i la petja que han deixat a Alella.

Montserrat Abelló i Alella: una relació significativa, vehiculada per l’escriptora Maria Oleart, i cristal·litzada en el premi de poesia que duu el nom de l’alellenca. I, d’alguna manera també, en els Espais de Poesia, que any a any col·loquen Alella en el mapa poètic català.

Entre Maria Oleart, nascuda l’any 1929, i Montserrat Abelló, del 1918, corrien onze anys de diferència, encara que en el moment en què es van conèixer era la més jove de les dues qui tenia més obra publicada. Recordem que Abelló havia estat fora de Catalunya de 1939 a 1960.

Les dues escriptores haurien pogut coincidir en ambients literaris a Barcelona. Abelló explicava a El miracle és viure. Vivències (2015: 158) com Maria Oleart havia intensificat, en els anys en què es tractaren, la seva activitat pública, començada justament a la revista Alella el 1976. Al seu primer article, del setembre, encetava una columna que duia per títol, justament, “La dona opina”. De fet, el feminisme es començava a respirar en l’aire: recordem que al 1976 s’havien celebrat, al Paranimf de la Universitat Central (ara UB), les Jornades Catalanes de la Dona.

Tal com explica l’estudiosa Sílvia Piqué, en el número monogràfic d’Alella dedicat a Maria Oleart (el 395, del 23 d’abril de 2025), la seva secció va donar pas a una sèrie d’entrevistes a autores catalanes en aquell moment molt joves, que amb els anys esdevindrien canòniques: Isabel-Clara Simó, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera... O personatges públics com ara Pilar Rahola. La Maria hi entrevistava Montserrat Abelló el 1993, quan havia publicat la seva antologia bilingüe de poetes d’expressió anglesa, Cares a la finestra, de llarga gestació.

Com ha recordat recentment Joana Bel, filla de Maria Oleart, cal posar en relleu la importància d’aquesta obra per a tota una generació d’escriptores catalanes, que haurien trigat més temps a conèixer-les i a incorporar-les. Ho assenyala també l’estudiosa Sílvia Piqué al seu TFM^[1]: “El darrer recull [...] és M’empasso pols quan beso la terra (1983), on ja es percep la seva crisi vital i un canvi literari amb la influència d’autores com Adrienne Rich i Anne Sexton, que li arribaren a través de Montserrat Abelló, amb la qual feu amistat.”

Haurien pogut coincidir, anys abans, a l’AELC, on Maria Oleart havia entrat a formar part de la junta. Parlem de 1981 i era la primera dona a integrar-s’hi. Ho torna a explicar la mateixa Abelló a les seves Vivències, com també queOleart va ser presidenta de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, en substitució de Fèlix Cucurull, que n’havia estat el primer president. L’IPECC va néixer l’any 1978 i s’ocupava, entre més afers, de l’ensenyament del català a universitats de l’estranger, dels casals catalans, d’organitzar actes... Precedia el que ha estat després l’Institut Ramon Llull.

De segur que van poder aprofundir la seva relació en unes trobades entre dones, que venien de l’editorial i el bar feminista laSal i que tenien lloc al Bauma, a tocar de les Punxes a Barcelona. S’hi parlava de literatura, llegien poemes seus i no evitaven les confidències. Hi assistien, com recorda Mireia Bofill, filla de la Montserrat, entre més la poeta Quima Jaume, Àngels Grasses –que obriria la nova Llibreria de les Dones al carrer Lladó de Barcelona–, Luisa Fortes... Maria Oleart hi va compartir el seu interès per l’obra d’Anaïs Nin, que es concretaria en els Versos a Anaïs (1989), que tant van agradar a Abelló.

En aquesta tertúlia van anar trenant les relacions literàries i personals que van permetre fundar (1993), amb Maria-Mercè Marçal al capdavant, el Comitè d’Escriptores del PEN Club català. Maria Oleart ja estava malalta, però Montserrat Abelló, la tardor de 1996, quan van començar a bastir el projecte literari escenificat de les “Cartografies del desig”, va trobar la manera de fer-la present, no ja amb un poema, sinó dedicant-li tota una cartografia, “Una fascinació. Maria Oleart-Anaïs Nin”, que ara podem llegir a Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món, a cura de Lluïsa Julià, publicat per Proa (1999).

Abans d’això, hi va haver més moments i més projectes compartits entre totes dues. En recorda alguns la mateixa Abelló, com una manera de comentar l’obra de l’amiga:

“Aquell mateix any (1989, n.d.r.) vaig tenir el goig de compartir amb ella la seva alegria en guanyar el premi de poesia Caterina Albert i Paradís amb el seu llibre Solitud, en un sopar on li fou concedit, i després, al juny del 1990, amb motiu de la Fira Internacional del Llibre Feminista celebrada a les Drassanes de Barcelona, vam participar, junt amb unes quaranta o més poetes d’aquí i d’altres països, en unes lectures poètiques que van ser organitzades per Neus Aguado i jo mateixa.”

Joana Bel les recorda, totes dues, a la casa de Vallcarca, l’any 1991, potser treballant plegades com a jurat del premi Don-na, que Maria Oleart havia guanyat amb Contes estrafets, publicats el 1989. Joana Bel l’havia guanyat el 1986, de fet abans que sa mare, amb Parèntesi (1987).

A la fi, un altre espai on s’expressa la relació de Montserrat Abelló amb el poble d’Alella i amb l’amiga poeta ja traspassada és justament en el premi de poesia que li és dedicat, tothora viu, “Alella a Maria Oleart”, que ella mateixa va impulsar juntament amb Joana Bel, ja el 1997, quan no en feia encara dos de la mort de l’alellenca. Any a any, la Montserrat va voler formar part del jurat fins a l’any anterior (2013) a la mort, compartint la tasca amb poetes, algunes conegudes seves, com Maria-Mercè Marçal, i amb escriptors de la comarca, que anaven variant al llarg dels anys, mentre que ella mateixa s’hi mantenia, segons que consta a l’arxiu de Can Manyé, que sempre s’encarrega del premi, actualment arribat a la vint-i-vuitena edició.

Mireia Bofill recorda l’interès amb què la mare es prenia la tasca de llegir els originals que s’hi presentaven: qui s’endugués el premi, en veuria publicada l’obra, i això no era –i no és– gens negligible tractant-se de poesia i en català! Cal remarcar la decisiva importància de les editorials –els primers anys Edicions La Comarcal i actualment Fonoll Edicions– per als objectius del premi.

I si Maria Oleart s’havia desplaçat a Barcelona per totes les activitats literàries en què participava, també Montserrat Abelló va haver de pujar i baixar d’Alella. Atesa l’edat, amb taxi –acompanyada– o amb el cotxe d’alguna de les treballadores de l’ajuntament que s’hi prestaven.

Montserrat Abelló va voler escriure (2007) un postfaci a l’antologia dedicada a Oleart, Jo pregunto, publicada a Alella, amb el títol “Maria Oleart o la sensualitat feta poesia”.

Aquesta presència contínua d’Abelló i l’activitat lligada al premi de poesia, on també comptaven els escriptors maresmencs, ens explica també Marta Giralt, regidora de Cultura d’aquells anys, van ser una base ferma per a l’afortunada iniciativa Espais de Poesia, que arrenca el 2008 de la mà de Mercè Pomer des de Can Manyé i que ha arribat enguany a la XVIII edició, una cita anual de referència ben consolidada.

Alella va correspondre a la poeta tarragonina amb un homenatge quan feia poc més d’un mes de la desaparició, justament en el lliurament del XVIII premi de poesia, el 26 d’octubre de 2014, segons que podem llegir a la revista Alella (28 d’octubre de 2014). La també poeta Laia Noguera, amiga i estudiosa d’Abelló,  i Celeste Alías, que havia musicat lletres seves –un parell de les quals estrenades, per cert, a Alella (21 d’abril de 2012)–, van protagonitzar un recital de música i veu.

Amb els anys, Montserrat Abelló es convertiria en una poeta molt llegida i estimada. El nom de Maria Oleart ha quedat ben lligat al poble, tot i que espera encara un estudi aprofundit de la seva obra –en què treballa Sílvia Piqué, i en una nova antologia poètica– i la publicació dels inèdits custodiats pels fills.

La lectura popular del diumenge, 30 de març, dins el marc d’Espais de Poesia,  ens ha recordat i celebrat al poble, tal com es mereix, una vegada més, la Montserrat. Lligada a Alella per Maria Oleart i lligant alhora Alella a la poesia maresmenca i de tots els Països Catalans.

No hauria pogut escriure aquest article sense els records i les impressions de fills i filles de les dues escriptores, amigues icompanyes d’afers literaris que les havien conegudes i hi havien establert vincles: Mireia Bofill, Joana Bel i Tomàs Bel; Xavier Montoliu; Neus Aguado, Àngels Grases; Marta Giralt, Mercè Pomer; Laia Noguera;Pep Casas,Rosa Casas; Elena Alcina; Sílvia Piqué. El meu agraïment més calorós.