La relació de Virginia Woolf amb el vi d’Alella és una d’aquelles històries literàries sorprenents i poc conegudes. L’escriptora britànica, referent del feminisme i de la literatura universal, brindava amb vi d’Alella com a ritual festiu i fins i tot el recorda a les seves cartes.

En aquest imprescindible, Joana Bel ens descobreix la faceta més vital i irònica de Woolf, la que bevia xampany i vi d’Alella per celebrar la vida i l’escriptura.

El desig que m’impulsa a escriure aquest article és mostrar-vos l’altra cara de Woolf, la de la Virginia agosarada i feliç que bevia vi d’Alella com a ritual festiu.

Sospito que tendim a titllar-la de personatge tràgic, vist el final de vida que va escollir: omplir-se les butxaques de pedres i ofegar-se al riu Ourse. Però la Virginia és molt més que la seva mort: fou una persona entusiasta, una escriptora revolucionària profundament estimada que va estimar molt.

La vida és, com he dit des que tenia deu anys, extremament interessant.

Apunta al seu diari un dia de novembre de 1926. Tot i això, reconec que Virginia Woolf (Londres, 25 de gener de 1882 - Lewes, 28 de març de 1941) no tingué una vida fàcil. Als tendres tretze anys se li morí la mare, fet que l’obligà a fer-se a ella mateixa i desenvolupar una personalitat pròpia mentre patia abusos del seu germanastre. La Virginia era molt sensible i aquests fets la marcaren profundament i, a temporades, se submergí en les aigües profundes de la melancolia, bilis negra o spleen –com deia Baudelaire–, maledicció sagrada que la dotà de genialitat. Les ones és una mostra de la seva prosa hipnòtica. Disposava d’un sisè sentit, es diu que diabòlic, per copsar la naturalesa de les persones i descriure’n graus emocionals subtilíssims des del soliloqui i el fluir de l’inconscient.

És molt interessant quan descobreixes una emoció que ni la mateixa persona, o hauria de dir ella mateixa, sospita que sent. I és una mena de deure, no trobes, revelar a les persones el seu veritable jo?

Confessa en una carta que trobem al llibre Cartes d’amor, adreçada a Vita Sackville-West, dona lliure que la inspirà per al llibre més subratllat de la meva biblioteca, Orlando.

També se sap que poc abans d’ofegar-se, les parets de la llar que fundaren amb Leonard, el seu company estimat, caigueren esbotzades sota les bombes d’aquells que ella més havia detestat: els nazis.

Malgrat tot, em consta que sí, que ella tingué una vida extremadament interessant, vist que, entre més vivències excepcionals visqué al barri més bohemi de Londres, on fundà amb amics un grup d’intel·lectuals i artistes, persones excèntriques que esdevingueren cèlebres. Els Bloomsbury estaven compromesos amb el seu temps, defugien convencionalismes i, entre obres d’art i mobles únics i preciosos, es trobaven. I, asseguts en butaques distintives o damunt l’estora davant la llar de foc, discutien sobre literatura, anticapitalisme i antiimperialisme, sexualitat, pacifisme, sufragisme, psicologia freudiana i mística oriental entre més qüestions controvertides. De la gent que assistia a les reunions, en destaco la presència eventual i exòtica de la Katherine Mansfield, contista brillant que Woolf admirà.

La ironia senyorejava en aquelles reunions, sobretot en les sonades festes i diuen que, entre aquells que les freqüentaven, la més perspicaç, entremaliada i absolutament divertida era sempre la Virginia, a qui deien cabreta.

En una carta que Vita envia al seu marit Harold expressa:

Ai, estimat, la Virginiaés tan divertida, de debò que em fa riure molt! I té el cap tan ben posat quan no l’ataca la bogeria. I és tan així (volia dir sensible) per si torna a embogir. Quin malson que deu ser.

En una carta que adreça a la Virginia, ens sorprèn parlant del vi d’Alella:

Els nens xipollegen a la piscina, en Harold escriu una biografia per a tu, i molt de tennis. Així és la meva vida, a més de discussions sobre feminisme i molt de vi d’Alella, que agusa l’enginy tot i que afebleix la constitució.

A la Vita li agradava molt l’esport (i beure molt vi d’Alella li entumia els músculs), a la Virginia crec que l’esport no li plaïa pas gens, però totes dues eren escriptores, amaven la naturalesa i els gossos i aviat les uní un vincle d’íntima amistat.

La Virginia li diu en una carta d’un dia de setembre:

Oh, bandarra escandalosa! Mira que venir fins a aquesta casa i marxar sense dir ni piu! Quan la cuinera va venir amb la carta i les flors del teu jardí, amb la història que una senyora havia aturat un nen al poble i l’hi havia donat, em vaig enfadar tant que gairebé vaig sortir a perseguir-te en camisa de dormir.

El matrimoni Leonard Woolf i Virginia va crear una petita editorial on li publicaren les primeres novel·les. Les portades, esplèndides, les dibuixà la seva germana i amiga Vanessa Stephen. Comenten que els llibres també els envaïren la taula del menjador, per això, fins i tot amb convidats, els àpats els feien a la cuina. Sabem de l’èxit rotund dels llibres de Woolf, en una carta diu que a Amèrica, sols en un mes va vendre vuit mil còpies d’Al far. Però, des d’un bon principi, també rebé certes crítiques mal intencionades que entomà amb dolor.

A l’impremta casolana, també publicaren uns altres autors i escriptores, entre les quals la Vita Sackville-West. La Virginia li escriu:

Sí, ho sé. Sembla dur que t’obliguem a passar aquest bon temps amb el nas enganxat a la ploma. Però pensa en la teva glòria; i en els nostres beneficis, que s’estan tornant necessaris ara que la teva cadella m’ha foradat la faldilla a mossegades i l’ha deixada inservible, s’ha menjat les galerades d’en Leonard i ha destrossat tant com ha pogut la catifa. Però és un angelet de llum; en Leonard diu, seriosament, que el fa creure en Déu […] i això després que hagi orinat al seu terra vuit vegades en un sol dia.

L’amor que sentia pels gossos la inspirà a escriure la novel·la Flush (que recomano per iniciar-vos en l’univers woolfià), basada en el cocker spaniel de la poeta Elizabeth Barrett Browning.

Quan Mis Barret va observar que en Flush es mirava al mirall, se’n va fer una idea equivocada. És un filòsof, va pensar, que medita sobre la diferència entre aparença i realitat. I, de fet, en Flush no era sinó un aristòcrata que comprovava els seus mèrits.

A hores d’ara, disposem de traductores excel·lents –Marta Pera, Mireia Vidal-Compte, Dolors Udina i Carlota Gurt, entre més– que realitzen una minuciosa i valuosa tasca a l’hora de traduir-nos-la al català.

Veureu que la ironia s’evidencia en moltes de les seves novel·les, fins i tot en l’assaig capital per al feminisme Una cambra pròpia, on la utilitza com a recurs per qüestionar el patriarcat, sistema que li negà el repte d’assistir a la universitat.

Jo havia arribat a la porta de la biblioteca de la universitat. I segurament la vaig obrir, vist que immediatament en sortí, talment un àngel tutelar tallant el camí amb esvalot de toga negra en comptes d’ales blanques, un senyor argentat, molt amable, que amb cara de saber-li greu em feu recular amb veu baixa perquè les senyores a la biblioteca només hi eren admeses si anaven acompanyades d’un membre de la universitat o portaven una carta de recomanació.

A pesar de la crítica que es palesa en tot el llibre i fa miques el sistema, Virginia Woolf empra la saviesa per oferir-nos recursos en un món mal pensat per a les dones:

I mentre parava esment en aquella mena de desavantatge, la por i el ressentiment s’anaren transformant gradualment en compassió i tolerància; i després, al cap de dos anys, la compassió i la tolerància van desaparèixer, i vaig gaudir de l’alliberament més gran de tots, que és la llibertat de pensar les coses en elles mateixes.

V. W. afirmà que era feliç. Un dia de juliol de 1930 va escriure al seu diari:

Suposo que poques dones són més felices que jo –i no és que jo sigui res de manera constant; però sento que he begut un bon glop de vida i he trobat molt de xampany.

Jordi Llovet sosté que, quan la Virginia donava fi a un llibre, ho celebrava amb una copa de vi d’Alella (ella escrivia Allella), perquè li encantava degustar l’aroma de la pansa blanca mesclada amb la de garnatxa blanca al vel del paladar. I jo, per tancar aquest article, us demano un favor: alceu la copa i envieu molta llum a la Virginia Woolf, persona tan lluminosa com el nostre preuat vi d’Alella que, entre glop i glop, ara assaboreixo mentre pronuncio el seu nom.