La portada d’aquest número lluïa un dibuix de Keco Santos de la façana de l’antiga Escola Fabra, amb motiu dels 90 anys de la seva inauguració.

En aquest recull compartim el testimoni entranyable d’un grup d’ex-professors que es van retrobar i van voler deixar constància escrita de la seva experiència i del projecte compartit que va ser -i continua sent- l’Escola Fabra.

Acompanyem el text amb un altre article, en format PDF, titulat Noranta anys d’Escola Fabra, escrit per Ramon Anglada i Òscar Pallarès i il·lustrat per Keco Santos, que repassa la història del centre des dels seus orígens fins avui. El trobareu adjunt a la notícia. 

Qualsevol que hagués entrat al restaurant on ens vam reunir el 13 de juny hauria pensat que presenciava un dinar de final de curs del Fabra com tants i tants havíem fet per aquestes dates. Però, ràpidament, hauria vist que aquell grup nombrós amb força cabells blancs emmarcant cares conegudes, però més relaxades, es trobava en un altre moment, però amb la mateixa alegria.

Sí, alegria i emoció de tornar a estar junts i recordar-nos els uns als altres que hem format part d’un projecte apassionant que ens sobrepassa i perdura, com ha de ser: l’Escola Fabra.

Vam gestar la idea del dinar el dia de la festa dels 90 anys de l’escola on, els que ens en vam assabentar, vam coincidir. Va ser tan gran la sintonia i ens van quedar tantes coses per recordar, que vam començar a localitzar companys i companyes jubilats per organitzar la retrobada. No hi vam poder ser tots perquè alguns no hi van poder venir, a uns altres no els vam poder localitzar, els que encara estan en actiu i les companyes que enyorem des que ens van deixar. 

Aquell migdia, malgrat les absències, hi era tothom. Algunes persones havien estat a l’escola prop de quaranta cursos i unes altres potser només un parell d’anys, però el granet de sorra d’aquell equip es feia palès recordant que, plegats, formaven part d’una època i un moment que a cadascun de nosaltres ens havia marcat positivament com a mestres i com a persones.

Que l’escola fos l’única pública del poble va impregnar responsabilitat a tothom que hi anava a parar. Era un vincle que materialitzava tot allò per què lluitàvem, immersos en una època i esperonats per l’energia de l’edat que teníem. Volíem una escola pública de qualitat, activa, laica i catalana on no es fessin discriminacions de cap mena.

Un projecte compartit

Va ser un projecte compartit entre les famílies que en aquell moment van optar per confiar els fills i filles a la pública, llavors amb una credibilitat més que deteriorada, dels ajuntaments ja democràtics del poble, de la formació i compromís del professorat que s’anava incorporant a una institució en creixement i sobretot, al centre, un alumnat divers que s’estimava l’escola.

I no tot era fàcil, ni molt menys còmode. Hi van haver moments en què teníem l’alumnat repartit en tres edificis molt distanciats i, malgrat la inauguració de l’escola del Bosquet, els espais eren insuficients per acollir tota la canalla i poder organitzar els recursos de la manera més eficient.

Treballàvem moltes hores. No les comptàvem. Ho tornaríem a fer, però ara esperem que no calgui imitar-ho. Fins i tot al vespre assajàvem les obres de teatre amb els nois i noies de vuitè d’EGB i representàvem l’obra a final de curs al Casal per a tot el poble. Els caps de setmana sortíem amb l’alumnat a vendre roses, ponsèties o el que calgués perquè tothom pogués anar de colònies de final de curs a Menorca o on fos que s’hagués d’anar o a esquiar a setè.

Teníem clar que cap criatura s’havia de perdre les activitats programades per qüestions econòmiques. Les sortides, les colònies i tot el contingut del que fèiem era pensat, programat i curricular. El nostre alumnat era divers, tret identitari d’una escola pública i plural per la qual lluitàvem cada dia en un ambient familiar entranyable que ens ha vinculat per sempre.

Recordàvem també la facilitat d’improvisar una classe de matemàtiques, plàstica, llengua o naturals sortint de les aules i anant al bosquet, a una font o a qualsevol indret del poble. Entrar i sortir del centre era fàcil i motivador. Observar el teorema de Thales a les bigues d’un celler de la riera o seguir l’extinció del darrer om del poble i haver de canviar el nom de la classe de tercer eren aprenentatges significatius i vivencials que tots plegats vam tenir la sort de poder compartir.

Escola Catalana

De seguida que va poder ser vam esdevenir Escola Catalana. La transició va ser curiosa i menys fàcil del que es pot pensar en un poble on la majoria d’alumnat era de parla catalana i en un poble on el català era la llengua vehicular. Va ser un altre repte i un tret identitari més.

Va ser més o menys per aquelles dates que vam passar d’impartir anglès en lloc de francès com a llengua estrangera. Els temps canviaven i calia reciclar-se.

L’ajuntament ens facilitava professorat de plàstica, música, educació física, psicomotricitat i també un equip psicopedagògic i una administrativa que fins que el Departament d’Educació no ho va fer extensiu a tots els centres, era un plus de qualitat de què unes altres escoles públiques no podien gaudir. Ens sabíem privilegiats. 

Les AFA de llavors, a més de confiar en la tasca dels docents, també van implementar el menjador escolar, tan necessari en un poble cada cop més dormitori i les activitats extraescolars que complementaven l’ensenyament reglat.

Al claustre, per altra banda, ens preocupava poder arribar a tot l’alumnat, fos quin fos el seu ritme d’aprenentatge, i vam anar formant-nos durant el curs i a les escoles d’estiu per poder atendre la diversitat. Des de la didàctica i la gestió d’aula a l’organització del centre, tot responia a aquest neguit.

Vam impulsar, per decisió del claustre, el treball per racons, centres d’interès, els grups flexibles revisables cada trimestre, l’aula d’educació especial, l’agrupament dels cursos prescindint de les etapes –internivells, en dèiem–, la importància del teatre, els tallers de plàstica barrejant els cursos, l’inici de la informàtica, el treball per parelles lingüístiques a l’arribada d’alumnat nouvingut, participació en projectes diversos com el de 6-12 de ciències naturals, entre més iniciatives.

Remodelar plantejaments

L’ampliació de l’educació infantil amb l’alumnat de tres anys i la implantació de la primària versus l’EGB va fer que haguéssim de remodelar molts plantejaments, al marge de la burocràcia i distribució de recursos que sempre acompanyen tots els canvis. 

Les festes, les setmanes culturals i les olimpíades eren un eix vertebrador del curs i era un espai aglutinador per sentir que se’n formava part. Grans i petits, mestres, alumnat, personal no docent, famílies, tots junts celebrant el pas del temps i projectant futur.

El dia a dia, com en totes les escoles de totes les èpoques, és intens, per dir-ho suau, i si  féssim una llista de problemes, preocupacions i conflictes seria llarga de llegir. Però ara, recordant-ho, riem fins i tot de quan no teníem ciclostil i encara menys fotocopiadora i havíem d’imprimir els fulls amb una gelatina feta a casa en una safata de canelons. Aquesta imatge és només per a mestres emèrits molt emèrits.

Ens sentíem l’escola consolidada, però vam tenir la necessitat de continuar innovant i d’obrir-nos tant a l’entorn més proper de les públiques veïnes com a realitats més allunyades. Així va ser com vam participar en el projecte europeu Comenius durant tres cursos amb escoles d’Anglaterra, Finlàndia i Irlanda. Un aprenentatge  inoblidable i ple d’anècdotes.

Les visites de professorat d’escoles estrangeres i l’intercanvi epistolar entre l’alumnat no es va quedar allí. El departament comptava amb nosaltres com a escola acollidora de visitants europeus a qui poder mostrar una pública de poble amb un projecte educatiu reeixit.

Afortunats

Ara ens trobem i recordem que mestres i alumnat anàvem contents a l’escola i això s’encomanava  i no tenia preu. Ens sentim afortunats, sobretot quan veiem en l’escola d’ara la continuïtat d’un projecte en majúscules que va començar fa noranta anys.

Els que vivim al poble tenim la sort de retrobar-nos sovint amb ja homes i dones que han estat alumnes nostres i quan ens aturem per compartir-hi vivències i records de tota mena ens reafirmem que, a més dels aprenentatges, la bona convivència, el respecte i l’estima són clau per a una comunitat.

Vam posar les expectatives altes i no es vam equivocar.

La pròxima foto, ens l’hem de fer davant de l’escola. Aviam si hi pensem!

Autores del text: Maria Jesús Aunós i Gómez / Anna Ibarz i Lozano / Maria Rosa Martinez i Solé / Laura Soler Canela