Com cada dos mesos, us oferim una selecció dels continguts més destacats de la revista en paper. Són nou textos que recullen mirades, debats i històries que ajuden a entendre i estimar Alella. Obrim aquest recull amb l’editorial Créixer, a quin preu?, una reflexió sobre el passat, el present i el futur urbanístic del poble, i sobre el repte d’avançar sense perdre la nostra essència.

Créixer, a quin preu?

La història d’un poble també s’explica a través de les cases que s’hi han construït. Alella, com tants altres municipis del país, és resultat d’una successió de transformacions urbanístiques, cadascuna marcada pel seu context. Com ara la construcció de la petita església romànica a la confluència de les dues rieres, origen de la sagrera i primer nucli urbà, o la parcel·lació de Can Gurri, que va donar lloc al barri del Rost.

Durant segles, Alella va tenir l’aspecte propi d’un entorn rural: masos escampats, vinyes i camins que connectaven la gent amb la feina i la terra. Tot va canviar al final del segle XIX, amb l’arribada de la fil·loxera, que va arruïnar moltes explotacions vinícoles i va trencar els antics contractes de rabassa morta. El camp va canviar de mans i moltes famílies alellenques van perdre les terres. Aquesta crisi va obrir la porta a una nova etapa: la dels estiuejants burgesos, que van comprar i transformar masies i finques en grans torres residencials. Alella es convertia en una destinació d’estiu per a la burgesia barcelonina.

A mitjan segle XX, mentre el franquisme permetia —i sovint promovia— un urbanisme desbocat en molts indrets del litoral, a Alella van començar a aparèixer les primeres urbanitzacions. No pas perquè el camp ja no fos rendible, sinó perquè determinats propietaris —sobretot burgesos barcelonins, molts d’ells industrials amb finques a la zona, i alguns aristòcrates— van veure en el sòl rural una oportunitat de negoci ràpid. Eren finques que habitualment portaven masovers alellencs, que davant la nova situació es van reconvertir en paletes, lampistes i jardiners, a mesura que el paisatge rural deixava pas al residencial.

L’ajuntament, amb recursos tècnics escassos, validava aquestes urbanitzacions sense exigir gaire més que l’autosuficiència en l’abastament d’aigua. Més endavant, molts veïns van haver de pagar de la seva butxaca els serveis que no s’havien previst, mentre el consistori destinava els ingressos de les llicències a pavimentar el centre, fer clavegueram i regularitzar allò que ja s’havia fet. La marca d’aquells anys és encara visible: avui, dues terceres parts dels alellencs viuen en urbanitzacions o barris residencials.

Amb l’arribada de la democràcia, els nous ajuntaments van redactar un primer pla general d’ordenació urbana (PGOU) i van continuar gestionant l’herència urbanística. Tot i la voluntat de posar-hi ordre, les requalificacions van continuar, sovint empeses per governs locals en què hi havia una estreta i sovint poc transparent relació entre interessos privats i públics. El creixement va continuar.

La disputa pel polígon industrial a Rials, al principi dels 2000, va marcar un nou gir. Una candidatura alternativa formada per Esquerra Republicana i el col·lectiu ecologista la Garnatxa va arribar al govern després de vint anys de majories convergents. De seguida es va iniciar la redacció del nou POUM. El procés va durar més d’una dècada i el pla es va aprovar definitivament el 2014. Hi figuraven dos plans parcials (la Serreta-el Pla i la Miralda) i diversos plans de menys envergadura. Amb el pas del temps, el creixement urbanístic ha anat canviant de forma, però no de fons: la pressió per construir hi és i s’ha traslladat a cada racó de sòl potencialment edificable.

El desafiament que tenim és immens: créixer sense perdre l’ànima. Perquè el vertigen no el genera només el nombre de pisos o habitatges projectats, sinó el model de poble que pot resultar-ne. Ens preocupa que aquest model —encara que compleixi indicadors tècnics o normatius— desdibuixi l’essència d’Alella com a poble.

En el darrer número de la revista, vam cedir aquest espai editorial a una dona jove d’Alella. Deia, amb una lucidesa corprenedora, què vol dir assumir el preu de quedar-se. Expressava els seus temors: no pas per romanticisme, sinó perquè estima aquest lloc i perquè cada cop troba més difícil sostenir-hi una vida arrelada. Aquests temors són també els nostres.

Com a ella, ens preocupa que Alella sigui cada cop menys un lloc per als qui s’hi han criat o hi han arrelat, i més un lloc només per als qui s’ho poden permetre. I no pas perquè no hi hagi lloc per a tothom, sinó perquè aquest “tothom” sovint es pensa des de l’exclusió: pisos cars, promocions exclusives, entorns desfigurats. Alella no ha de ser un decorat bonic, sinó un poble viu. Perquè això no és espontani: implica polítiques que permetin accedir a l’habitatge, preservar el paisatge, revitalitzar els espais buits, potenciar l’agricultura i la vinya i no oblidar que darrere de cada decisió urbanística hi ha un model de convivència.

Bon estiu a tothom. Ens retrobarem al setembre amb la mateixa voluntat de continuar explicant Alella.