El Jutjat de Pau ha estat, històricament, una institució propera i arrelada al poble. Amb una funció més humana que jurídica, ha viscut de prop els conflictes veïnals, casaments, naixements, defuncions i episodis curiosos que avui formen part del relat local. Mercè Giralt, qui signava aquest article i que amb els anys també esdevindria personatge destacat de la revista, va voler recuperar la memòria d’aquells homes i dones que van ocupar el càrrec de jutge de pau a Alella.

Entre 1873 i 1990, una llarga llista de noms desfila pel Registre Civil: des de José Clota, el primer de qui es té constància, fins a Joaquim Bancells, qui encara exercia quan es va publicar el reportatge. En destaquen figures com Francisca Arenas, la primera dona que assumí el càrrec el 1903, o la Roser Arenas, una de les primeres jutgesses de pau suplents. També personatges com el senyor Brutau, que va exercir durant molts anys i en recordava les anècdotes amb un somriure.

Hi ha qui hi va arribar per compromís —com Lluís Font—, i qui va assumir la responsabilitat amb vocació conciliadora, com Joan Duran o el mateix Joaquim Bancells. A través de les seves veus, Mercè Giralt ens oferia una visió coral i viva del Jutjat de Pau, amb relats tan sorprenents com la parella que es negava a casar-se sota cap bandera o el veí que, cada dissabte, acabava al calabós després de beure massa.

El reportatge, publicat als anys noranta, va posar en valor no només la tasca d’aquests veïns-jutges, sinó també la memòria institucional d’un servei que, tot i ser modest, ha estat un fidel reflex de la vida quotidiana del poble. Una feina senzilla i sovint invisible, però fonamental per posar —o intentar posar— pau.