Article extret del número 396 de la revista Alella, que va arribar als punts de venda a finals del mes de maig. 

Joan Garrido va néixer a Andalusia fa 81 anys. Va venir a Catalunya quan en tenia 16. Va conèixer una alellenca, s’hi va casar i es va establir a Alella, on van néixer els seus quatre fills. Em rep a casa seva, amb una petita exposició d’escultures de ferro que ha preparat per a l’ocasió i m’etziba: “Aquí només tinc les peces més lletges, les boniques se les emporten els meus fills!” I de seguida m’explica: “És que a mi m’agrada molt l’art, la pintura, l’escultura... tot!” Assegura que és una afició que té des de ben menut: “El meu pare era ferroviari i jo, de nano ja feia màquines de tren.” Però també diu que, fins que no es va jubilar, es passava la vida treballant. “Soc mecànic i vaig treballar en una fàbrica de Teià durant una colla d’anys. Després em van donar una feina de vigilant al Port del Masnou i m’hi vaig passar trenta anys més: quinze treballant de dia i quinze de nit. A més, també vaig ajudar l’Elies Alcalde durant dinou anys al seu taller. I combinar aquesta feina amb criar quatre fills!” Quan es va jubilar, va poder dedicar-se en llibertat a la creació, que és el que ara mateix el fa feliç.

M’ensenya el seu espai de treball, ple de records, de detalls, de dibuixos i esbossos, i on també hi ha un munt de quadres (els dolents, insisteix; els bonics són a casa dels fills). Alguns d’ells mostren racons d’Alella (la Moncloa, el carrer Sant Ramon, els escolapis, l’església o l’obra en la qual treballa ara mateix, una imatge de Can Pareras).

Un tango

Ple d’energia, va d’una cosa a l’altra i m’explica mil anècdotes de la seva vida. Li dic que quina vida més plena que té i em respon, amb accent andalús: “¡Mi vida es un tango!” Li demano quina és la seva obra preferida i em diu que no en té cap, però que, en general, gaudeix més de treballar el ferro que no pas la pintura. “A mi m’agrada l’art, en general, m’agrada tot, però quan faig peces de ferro faig soroll i molesto els veïns i em sap greu, per això dedico també moltes estones a la pintura.” A més de les escultures que conserva la família, diu que n’ha regalat i venut moltíssimes i que moltes van anar a parar a França, a través d’un contacte seu que les hi venia. De sobte, em deixa anar: “Ah! I tinc una medalla d’or de l’exèrcit!” Obre un calaix, la treu i me l’ensenya. “És de l’any 1966, d’un campionat de llançament de granades, a Burgos.” I arriba la seva esposa, que m’explica que també li ha agradat molt sempre l’esport i que un dels que va practicar més va ser el submarinisme. En Joan assenteix i desplega un ventall enorme d’anècdotes al voltant d’aquesta disciplina.

Tot seguit, recorda l’exposició que va fer fa alguns mesos al Casal i que mostrava fotos de desenes d’avis dels que eren habituals de la Moncloa i que, malauradament, ja no són entre nosaltres. “Bé, em van dir que un dels de les fotos encara és viu”, recorda tot rient. I comencem a acomiadar-nos, però no és fàcil, perquè en Joan té històries per omplir una revista sencera. Tornarem un altre dia, encara que sigui per continuar-lo escoltant, que és un plaer.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU, a la gelateria Dolça Alella (el quiosc de la Porxada) i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 65 anys!