Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 394, que va veure la llum a finals del mes de març.

“Padrina, explica’m alguna història!” I ella sempre en tenia una a punt. La besàvia d’en Pep Casas, la Maria, seia al costat de la llar de foc, a la cuina de la casa familiar a Sant Feliu de Codines. Dels clemàstecs penjava l’olla amb l’única aigua calenta que hi havia a la casa i ella sempre seia allà. “Tota la meva infantesa vaig estar al costat de la padrina i ella sovint m’explicava històries i anècdotes del temps passat.”

Aquell coneixement ancestral que tenia la besàvia Maria de les llegendes i les històries va ser com una petita llavor per al Pep. I un dia, quan rondava els set anys, va germinar. “El meu pare, en Jaume, em va portar fins al torrent de Ca n’Endal, a Sant Feliu de Codines, on hi havia un salt d’aigua i una cova entremig de la brutícia. En deien la cova del Follet i la Fantasma i me’n va explicar la llegenda, al lloc mateix on se situava la història.”

La llegenda anava més o menys així: “En aquella cova, hi vivia una fantasma acompanyada d’un burro. Aquest burro, que anomenaven el Follet i deien si era el mateix diable, tenia la propietat d’anar-se allargant com més gent hi pujava al damunt. Quan ja no n’hi cabien més, els fotia a tots daltabaix del barranc. La llegenda s’acaba aquí, però a mi em va impressionar i em va agradar molt. Tant, que de jove, amb tota una colla d’amics, vam transformar aquesta llegenda en un correfoc. Encara avui, després de més de quaranta anys, el Correfoc del Follet i la Fantasma és un dels actes més populars de la Festa Major de Sant Feliu de Codines.”

I és que, de llegendes, en Pep en sap moltes. Aquella fascinació que va sentir de petit va anar creixent i, a poc a poc, en va anar descobrint de noves, a més de rondalles i contes del nostre país. Mestre de professió, la tradició oral li va ser una gran aliada amb els infants de totes les edats.

Educació i llegendes

Ens reconeix que el seu interès per l’educació i les llegendes va molt lligat, i ara que ja gaudeix de la jubilació continua vinculat a aquests dos mons explicant llegendes i contes tradicionals per les escoles, amb el grup MARC de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i organitzant l’activitat Camins i llegendes del Casal d’Alella, que consisteix a fer caminades per indrets i descobrir als assistents les llegendes que s’hi amaguen.

Amb tot aquest currículum, no és pas estrany que rebés l’encàrrec de l’editorial Farell d’escriure el llibre Llegendes de bosc (2025), un recull de llegendes de tot el país adaptades per ell mateix, amb el bosc com a eix vertebrador.

Com entomes un encàrrec tan engrescador? “Primer de tot, començo amb la pregunta: què és el bosc? Quins elements he de tenir en compte? En primer lloc, el més important són els arbres. Per definició, un bosc és un lloc poblat d’arbres. Però aquests arbres no estan sols, hi ha un sotabosc amb plantes: arbusts, herbes, lianes... També el bosc és refugi i font d’alimentació d’animals de tota mena, tant terrestres com ocells. I, a més, no em puc oblidar de tota la gent que hi ha viscut, que hi ha treballat, que s'hi ha refugiat... o actualment que s'hi va a divertir-se. En darrer lloc, al marge de tot això, hi ha el món de l’imaginari: gegants, dracs, diables, follets o dones d’aigua, que representen la base de moltíssimes llegendes. Trobem més llegendes de dracs que no pas de farigola. Tots aquests són els elements que, d’entrada, volia plasmar, dedicant-los un capítol diferent a cadascun.”

Al llibre dius que som un país de bosc: “Sí, hi ha estudis que conclouen que Catalunya és el país d'Europa amb més percentatge de bosc per hectàrea: sembla que el bosc ja supera el 70% de la superfície del país. S'han abandonat molts conreus i s'han cobert d’asfalt o s’han convertit en bosc, però en contra del que pot semblar, el nombre d'espècies vegetals ha minvat, tenim menys biodiversitat. El bosc unifica i moltes petites espècies vegetals i d’animals que vivien als camps, han anat desapareixent. Abans el bosc era el lloc de treball de moltíssima gent i se n’extreia molta energia: ara se’ns està tornant més selvatge, ningú no el cuida ni l’aprofita, i per a l’única cosa que avui es va al bosc és per al lleure.”

Passejar i contemplar

Què t’atrau del bosc? “De petit hi havia anat molt. El tenia a prop de casa i amb l'excusa de treure el gos a passejar m’hi endinsava. M'hi podia passar hores. Passejava, contemplava... buscava si hi trobava algun forat, alguna cova…”, explica. I som un país de llegendes, també? “Els boscos del nostre país potser no són tan rics de llegendes com els boscos celtes, per exemple, però déu-n’hi-do!” A més, les llegendes són grans guardianes de la imaginació i de la màgia. “Sí, sobretot quan pots anar a veure els llocs on se suposa que van passar. Les llegendes tenen aquell atractiu especial que et connecta amb la màgia de l’indret... Fins i tot si el lloc no té cap mena d’encant, si en coneixes les llegendes que se n’expliquen, pots notar que ha quedat alguna cosa màgica en l’ambient. Les llegendes tenen la virtut de fer semblar reals coses que no ho són: tenen el poder de la imaginació.”

I continua: “Les llegendes, de fet, s’han transmès pensant que eren reals. Quan l’avi explicava al net un conte, l’explicava i prou: però, en canvi, si explicava una llegenda, ho feia convençut que era una cosa que havia passat de veritat, com quan deia que quan una serp passava dels set anys es convertia en un serpent, una bèstia enorme que tenia pèls i que, fins i tot, en alguns casos podien volar. S’ho creia de debò.”

Entendre el bosc

Ha canviat la nostra relació amb la tradició oral i també amb el bosc. Hi vivim d’esquena? “Per una banda, sí, però per una altra, ara ens trobem amb gent que s'hi ha fet la casa, i això pot ser un gran perill. Abans la gent de bosc el coneixia, i molt! El respectava i el cuidava, perquè li donava sosteniment. Els anys 80 hi va haver uns quants incendis forestals bastant importants al meu poble i la gent de bosc, els que encara hi treballaven, van ser capaços d'apagar-los, al marge dels bombers que els ho volien impedir. Era així perquè sabien entendre el bosc.”

Justament el títol, Llegendes de bosc, té a veure amb aquestes persones que han conviscut d’alguna manera o altra entre arbres, oi? “Sí, el títol és un homenatge a tota aquesta gent. La gent que hi treballava anava ‘a bosc’ i no pas ‘al bosc’. Per això el llibre es diu Llegendes de bosc. Aquesta gent coneixia els arbres, els animals, sabien com tractar-los i, alhora, els tenia respecte. Sabia els perills que els podia comportar un llop o una guineu i mai no es parlava d’arbres ni d’ocells, sinó de roures, freixes, rossinyols, pinsans o caderneres.”

Pep Casas durant la presentació del seu llibre que va tenir lloc al Casal d’Alella i que va comptar amb la participació del naturalista Martí Boada. 

Els animals en la tradició oral

Els animals no sempre en surten gaire ben parats, dins la tradició oral. “Quantes llegendes hi ha sobre musteles o ratolins de bosc? Ben poques. De contes, potser sí que n’hi ha més, però les llegendes parlaven molt més d’animals que et podien fer mal: el llop, l'os, les serps... o de bèsties de l’imaginari, com els dracs o les víbries.”

És un debat molt actual, sobretot en relació amb la introducció d’espècies animals a les nostres muntanyes que s’havien extingit a voluntat de l’home. “És ben cert que si tornen els llops o els ossos es menjaran les ovelles. D'alguna manera, els pastors, que són els únics que encara continuen vivint prop del bosc, es poden sentir desprotegits. S'han de protegir els pastors, però també els animals, tots dos són importants, i la protecció ha d’anar a cop d’indemnitzacions. Entenc que és molt difícil voler gestionar el bosc des d'un despatx de ciutat, que és el que s'està fent.”

Això últim és una de les queixes que més se senten, la falta de connexió entre pagesia, ramaders, col·lectius que viuen a la muntanya, amb la gestió política i burocràtica urbana. “Jo no soc qui per jutjar-ho, però intueixo que es fa una política des de ciutat, amb poca coneixença de la realitat dels nostres boscos. Potser és difícil que es pugui tornar a viure del bosc com es feia abans, però per una altra banda estem fabricant mobles amb fusta vinguda de molt lluny, quan aquí no sabem què fer-ne, dels nostres arbres. Anem al bosc a caminar, amb bicicletes de muntanya, amb motos de trial... i els boscos estan cada vegada més bruts i deixats. Ens queixem que els senglars campen pertot arreu, però no ens adonem que són el resultat d’haver-nos carregat tots els depredadors que podien tenir...”

Tornant al llibre, suposo que no ha estat una tasca fàcil aplegar llegendes de tot arreu i d’èpoques diferents i fer-ne el recull. “M'ho he passat molt bé fent aquest llibre. He hagut de rellegir llibres que ja tenia per casa, he anat a biblioteques, n’he demanat a amics, n’he buscat de descatalogats per internet i tampoc no hi ha faltat la feina d’escoltar històries de la gent gran”, explica.

Versió pròpia

I afegeix: “Després hi ha hagut un procés creatiu de redacció de cadascuna de les llegendes. D’algunes, n’he trobat diverses versions, de vegades situades en llocs molt diferents, i les he reescrites fent-ne la meva pròpia versió, amb el màxim de respecte als originals. Però val a dir que sempre m’han interessat molt més aquelles llegendes que tenen un argument narratiu i que poden ser explicades com un conte.”

Anem acabant aquesta conversa de llegendes i boscos però, abans d’aixecar-nos de taula, tornem a la llegenda que m’explicava a l’inici de l’entrevista sobre el Follet i la Fantasma de Sant Feliu de Codines. En Pep m’explica que la cova i el torrent es van tapar i avui no en queda res. “Hi havia un saltant d’aigua, la riera, la cova… Va desaparèixer absolutament tot. Els darrers anys aquell indret, abans idíl·lic, s’havia convertit en una claveguera a cel obert i feia molta pudor. Cap als anys 70 del segle passat es va soterrar tot i la màgia va desaparèixer d’aquell lloc. Ara, gràcies a la festa i al correfoc, tots els nens coneixen la llegenda, però ja mai no sabran on poder-la situar”, comenta.

No puc evitar pensar que és una sort conèixer part del llegat d’aquesta tradició oral dels nostres avis i àvies que van mantenir viva al costat del foc, i que van saber passar a fills i nets. Que important que és escoltar la gent gran i ser-ne llegat viu per continuar enllaçant les baules que ens connecten a tots. Com ho feia en Pep amb la seva besàvia i el seu pare. I és que els llocs, la terra, els nostres boscos i la nostra fauna amaguen patrimoni invisible, memòria col·lectiva que ens pertany a tots i que també explica què som i d’on venim. Tan de bo tinguem la visió de futur i la valentia com a societat de protegir-ho a tots els nivells.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU, a la gelateria Dolça Alella (el quiosc de la Porxada) i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 65 anys!