Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 394, que va veure la llum a finals del mes de març.

Lágrimas de Sangre va portar la comarca a tot el món amb el seu “La vida en el Maresme está de puta madre" corejat en gires per Llatinoamèrica i Europa. Després de gairebé vint anys als escenaris, el grup de rap combatiu anuncia el final. Jordi Estivill, membre del grup, es focalitza ara en un projecte en solitari, vinculat a Catalunya Freestyle, una comunitat per impulsar el rap en català. Parlem amb ell del comiat de Lágrimas de Sangre, la seva nova etapa i la connexió amb la seva terra, Alella.

Hi ha qui et presenta com a masnoví. Teníem entès que érets d’Alella!
Bé, més o menys [riu]. Vaig viure fins als 12 anys al Masnou i després fins als 21 a Alella. Jo vivia allà on hi ha la benzinera, que és una mica la frontera. Vaig anar a l'escola a Alella, l'ESO vaig fer-la a Badalona, però després vaig venir al Laie, on vaig fer el grup d'amics que encara conservo. Passàvem moltes tardes a Can Gaza i al Casal d'Avis: hi anàvem a prendre alguna cosa, a mirar el futbol... El que fos.

Com creus que Alella ha influït la teva carrera? Sovint sortim a la premsa per la renda per càpita: sembla que sigui un poble sense consciència social.
Personalment, la consciència social vaig desenvolupar-la quan vaig sortir d’Alella. No perquè aquí no hi hagués opcions, perquè n’hi havia, però el moment en què em van sorgir inquietuds polítiques, a la vora del 15-M, ja vivia a Barcelona. Però quan vivia a Alella el moviment d'okupació estava molt vinculat a raves i festes. No era un moviment polític, sinó una mena de llibertinatge molt individualista amb l’objectiu de muntar festes i drogar-se. Sé que més tard van sorgir moviments molt més definits, com ara la Gaietana.

Sovint passa que la gent jove d’Alella marxa a Barcelona i després hi torna quan vol formar una família.
Jo hi tornaria sens dubte. Ara ja és impossible pels preus, però sé que moriré a Alella.

Darrerament, a la revista, hem parlat molt del creixement urbanístic d’Alella, també lligat al preu de l’habitatge que comentes. Com ho perceps des de fora?
He vist canvis, però no crec que s’hagin fet barbaritats com en uns altres llocs de la costa. Crec que Alella continua sent un poble residencial on es viu bé. Una altra cosa és que no hagi pogut fugir de la lògica del mercat: com que és un poble tan a prop de Barcelona i amb tanta qualitat de vida, els preus es disparen una burrada. Els joves ni poden plantejar-se tenir un pis a Alella.

En el teu darrer projecte en solitari, a Allò que mai ha mort, parlaves justament de tornar a casa i de no viatjar tant. El ritme accelerat es pot mantenir molts anys?
M'ho plantejo molt últimament, perquè amb Lágrimas ho deixem, i un dels motius és aquest ritme de vida frenètic. Vius entre viatges, concerts, festa i èxtasi constant, en ciutats on no coneixes ningú, però tothom et coneix. És una bombolla efímera, on sempre estàs de pas, i quan tornes a casa el contrast és brutal: entre setmana tothom treballa, tu estàs sol. El món va a un ritme i tu a un altre. 

Aquesta dualitat et torna una mica boig, a mi m'ha cansat una mica. Vull formar un projecte familiar i un projecte de vida més estable, encara que sé que deixar Lágrimas implica perdre allò que m’ha donat estabilitat econòmica. Ara toca buscar-se la vida d’una altra manera.

Va costar molt que Lágrimas funcionés econòmicament. El sistema t'ho posa difícil perquè el negoci funcioni i, alhora, continuar-te portant bé amb els teus companys?

Econòmicament, tenim la sort que mai ens hem discutit per diners. Lágrimas mai ha tingut problemes amb això, sempre hem funcionat com una cooperativa i tots els ingressos anaven a la cooperativa. Ens establíem un sou mileurista, que, amb royalties i més ingressos, ens permetia anar tirant i tenir una bona vida. Però això no ens dona per retirar-nos i ara que ens retirem, haurem de buscar uns altres projectes.

Creus que avui podria sorgir un grup similar a Lágrimas?
Hi ha un buit molt gran. Molts grups han plegat, com Los Chikos del Maíz. De vegades veus grups que s'assemblen a nosaltres, però el moment social és diferent. Actualment crec que la gent no demana el mateix. Es tira més cap a discos vulnerables a nivell personal o psicològic, no tan combatius o directament antipolítics. És a dir, festa, cançons d'amor, cançons de desamor… És una mica preocupant: ens hem despolititzat. Ens hem cansat de la política, d’eslògans buits, de veure que ens prenen el pèl tant si votem com si no votem.

Imatge promocional dels Lágrimas de Sangre (Cedida)
 

Amb una carrera musical com la vostra, devia ser difícil connectar amb la realitat social. Sempre estàveu de gira, viatjant…

És cert que en algun moment ens vam sentir desconnectats. Entre el 2012 i el 2015 estàvem molt implicats en la militància, fent cançons combatives, creient-nos que podíem canviar alguna cosa com a societat. Però quan Lágrimas va començar a tenir èxit, ens vam anar desconnectant. Els caps de setmana ja no podíem anar a les manis ni ser a les assemblees el dilluns. De tota manera, continuàvem participant-hi com podíem.

Tampoc no deu ser fàcil fer cançons polèmiques i combatives a l’era de la cancel·lació.

És clar, a mesura que vas creixent sents més responsabilitat i penses més com dius les coses. En algun disc sí que ens ho vam pensar. Intentàvem ser políticament correctes, però crec que això ja ho vam passar. Lágrimas mai ha estat un grup pamfletari que diu el que la gent vol sentir. Hem repartit a dreta i esquerra. Potser al principi érem una mica flipats, ens crèiem Nelson Mandela, però en els últims discos ja es veia que no teníem ganes de fer content ningú.

Tot sol també optes per dir allò que et sembla, sigui correcte o no?

Molt més, perquè no m’he de posar d’acord amb ningú. Dic el que vull i ja està. Però també passa que no tinc cap pressió, perquè no estic buscant una carrera musical. Faré un disc, alguns concerts, però no vull tornar a aquesta vida. Ara tinc uns altres projectes i feines que em fan feliç. La música em completarà, però no vull que em torni a treure moments de vida que vull viure.

El teu projecte és en català. És una llengua agraïda per escriure? Perquè pot ser molt maca, però també molt seca i assenyada.

Hi ha clixés. L’anglès té Shakespeare i el castellà té Cervantes. Jo em sento còmode escrivint rap en català perquè és la meva llengua i em dona una expressió més natural. A més, té sonoritats que el castellà no té. Ara mateix, amb Catalunya Freestyle estem trencant aquests clixés i fent que el rap arribi a sectors que el veien com una cosa molt institucional.

Ho tornaries a fer? Tornaries a començar sabent tot el que ha passat, tant les coses bones com les dolentes?

Sí, sens dubte. Ha estat molt divertit. He conegut gent, he après molt. Lágrimas ha marcat la meva vida. De fet, tinc la sensació que ho tornaré a fer. Amb Catalunya Freestyle em sento com als primers anys de Lágrimas, amb un projecte nou que farem créixer.

Parles en plural: no és només un projecte personal, sinó col·lectiu.

Sí, som un equip. Encara que en el meu projecte individual sigui jo qui fa les lletres, sempre treballo amb gent. A Catalunya Freestyle volem que els protagonistes siguin els freestylers, no nosaltres. Amb Brant fem tallers a escoles. La revolució real és intentar canviar tu mateix i el teu entorn. És un procés natural de maduresa. La nostra feina és de formiga, però és col·lectiva.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU, a la gelateria Dolça Alella (el quiosc de la Porxada) i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 65 anys!