Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 394, que va veure la llum a finals del mes de març.

Ha viscut una primera guerra mundial, una guerra civil, una segona guerra mundial, una postguerra, una dictadura, la mort de Franco, el restabliment de la Generalitat de Catalunya i l’aprovació de la Constitució espanyola. Ha vist arribar els avions, la ràdio, les neveres, els televisors, els turistes estrangers, internet i fins i tot una pandèmia. I més a prop, a Alella, ha vist com s’alçaven els edificis de la Vinícola i de les Escoles Fabra, ha vist arribar els estiuejants de Barcelona i inaugurar Ca la Librada com a xarcuteria. També hi era quan aquesta revista va llançar el primer número, quan es va obrir l’entrada a l’autopista i quan es va celebrar la primera Festa de la Verema. No tothom pot dir que ha estat testimoni de tants fets extraordinaris i per aquest motiu els Autocars Font s’han convertit en un dels símbols del poble, un ambaixador, un emblema. La història particular de la família i l’empresa, perquè són inseparables, arrenca al 1900 i cent vint-i-cinc anys després, tot i haver-les vist de tots colors, continua al centre del poble, just al rovell de l’ou, en un indret on tots passem i traspassem en algun moment del dia o, a tot estirar, de la setmana.

“El cognom Font sembla que ve com del 1700 i que era a Santa Maria de Martorelles, però algú de la família devia venir cap aquí perquè de cop apareix a Alella.” Qui ho explica és Salvador Font i Segur, l’actual administrador i gestor de transports: “Aquí, a Alella, hi havia molta gent que tenia productes de la terra i que els volien portar a vendre a les botigues i mercats de Barcelona i, tot i que els avantpassats eren pagesos, dos dels fills Font, en Salvador i en Joan, es van fer un propòsit amb el canvi de mil·lenni: deixar la pagesia i començar a fer transport amb cavalls i tartanes.” La família no té cap escriptura que certifiqui una data exacta d’inici de l’activitat, però sí una factura de gener del 1901 en què es passa comptes dels serveis realitzats al llarg del 1900.

Aquell primer Salvador Font Ventura es va casar amb una noia de Barcelona, Francisca Ferrer i Matas, que de seguida es va unir al negoci. Poc després de morir ell, la Francisca va fer un pas importantíssim: comprar la casa i les cotxeres on són ara, just al centre del poble, a la confluència de la riera i el torrent de Vallbona, la propietat que els veïns d’Alella, quan ens hi referim anomenem  com a Cal Xic. Era el 6 de març de 1935. En aquella època les vendes i compres comportaven sovint acords paral·lels i en aquest cas la Francisca va acceptar fer com una mena de vitalici i conservar un petit espai de la finca per a un dels venedors. Si entreu mai a la cotxera, veureu que a la paret interior es veu encara un tros de paret diferent de la resta i una sortida de xemeneia: és l’espai on aquest senyor hi va tenir llit i cuina durant uns quants anys fins a la seva mort. A l’altra banda de la paret, ja a l’exterior, al torrent Vallbona, hi veureu marcats a la paret els quatre números de l’any de l’acord: 1935. En aquells primers anys tenien uns deu o dotze vehicles, entre autocars i camions. “En aquells temps, si un camió s'avariava i al cap de dos dies havia de fer un servei, s’agafava la peça d’un autocar que la tingués igual, se l’hi posava, el camió feia el servei i després es tornava a l’autocar. Ara tot és codificat, però abans era tot mecànica”, explica.

Quan la iaia Francesqueta es va morir, l’empresa va passar al fill Salvador Font Ferrer. Ell va viure un dels moments més complicats perquè la Guerra Civil va comportar que els intentessin confiscar els cotxes, i que els recanvis i les eines costessin d’aconseguir. La seva esposa, Conxita Clausell Brasés, també venia de família transportista de Lloret i ja sabia què era quedar-se sense res de la nit al dia. Tots dos van viure amb la por que els passés el mateix aquí a Alella amb la seva flota de camions i autocars, però finalment no va ser així. Quan es va morir en Salvador, de nou l’empresa va passar als fills, amb en Salvador Font Clausell al capdavant i juntament a la seva germana Glòria.

En aquells temps, l’empresa va prioritzar el transport de persones. Des d’Alella, per exemple, cada dijous feien la línia cap a Granollers, per què els pagesos d’Alella poguessin anar al mercat de la capital del Vallès. “Jo no ho havia vist –diu en Salvador actual–, però diuen que l’autocar baixava amb conills i gallines al sostre. Devia ser un espectacle!” Però també va anar més enllà de Catalunya: va anar amb autocar cap a Lisboa a Portugal; al cap Nord; a Inverness, a Escòcia; a Ankara, a Turquia; a Moscou, a Rússia, i fins i tot a Fez, al Marroc. A Turquia van patir quan se’ls van espatllar els frens, però de cop van descobrir que tots els autobusos d’Ankara eren de la mateixa casa que el seu autocar, Pegaso, i que trobar la solució seria fàcil. Una de les vegades que van anar a Moscou, la Pegaso els van aconsellar de portar una peça per si de cas i resulta que a milers de quilòmetres de casa van tenir un problema que van solucionar precisament mercès a aquella peça. Al Marroc van anar a dormir a un oasi, però per arribar-hi (i per sortir-ne!) calia travessar un desert en què no es distingia la carretera. “El conductor sort en tenia del guia, que li anava dient: ‘No, no, no, a la dreta!’ O: ‘Ara per aquí, per l’esquerra!’ Perquè era un mar de sorra on l’autocar podia quedar fàcilment encallat en qualsevol moment.”

Actualment, qui porta les regnes de l’empresa és en Salvador Font Segur, la quarta generació, que ha hagut de viure tràngols que ningú preveia, com ara el causat per la pandèmia de covid el 2020. “Des de la covid han anat plegant moltes empreses del ram i algunes s’han volgut aixoplugar sota el nostre paraigua”, explica. Però, en el seu dia a dia, té molt present la presidència d’honor de la seva mare, Paquita Segur. “Cada dia, quan plego, entro a casa i li explico les quatre coses del dia. Està molt al cas de tot”, confessa en Salvador. La seva germana, Sandra Font, és la directora d’operacions, mentre que la seva dona, Lídia Bergadà, és la directora comercial. Treu el cap la cinquena generació, en Salvador Font Bergadà, que tot just s’acaba de llicenciar en matemàtiques i comença un màster de professorat de la matèria, però alhora exerceix a l’empresa familiar de cap de serveis. De moment, l’empresa compta amb una desena d’autocars i una dotzena de treballadors, que es dediquen al transport de viatgers, l’agència de viatges, la petita paqueteria i pròximament la gestió de centraletes electròniques d’autocar. “Els vehicles moderns tenen molts sensors i moltes indicacions de possibles avaries”, explica en Salvador. “La centraleta detecta incidències i t’avisa del que has de preveure. Si ho saps gestionar bé, t'estalvies quedar-te tirat a la carretera, per exemple. Ja en tinc coneixements, però per poder-ho oferir estem tramitant la certificació.”

No sabem si això s’aprèn o ve de sèrie, però la confessió que ens fa en Salvador, la quarta generació, és si més no curiosa: “Conec cada autocar. Puc ser aquí al despatx i si tinc la porta oberta i sento pujar un autocar pel carrer, sé quin és pel soroll. O quan els engeguen al matí. Si fan un soroll estrany, ja veig que passa alguna cosa.” És la prova que té els autocars no sols al cap, sinó també a la sang. Com Alella. L’estima del poble per l’empresa és paral·lela a l’estima que hi té la família Font. Però el cert és que cada dia es fa més complicat mantenir les cotxeres al rovell de l’ou d’Alella. “La idea seria posar els autocars petits i els elèctrics aquí i els grossos en algun altre lloc. No volem marxar d’Alella, però aquí és complicat mantenir-nos perquè, si en marxem, ja no posarem la paraula Alella als autocars, posarem una altra cosa, i nosaltres som d’aquí de sempre. A més, aquí sempre ens han respectat molt. Quan van fer les obres al semàfor, per exemple, van ampliar quinze metres la graella groga de terra, que és el que ens feia falta, perquè mentre el semàfor és en vermell nosaltres puguem entrar. A més, tenim la clau de les pilones i el cap de setmana les podem posar i treure a voluntat. Més bé no ens ho poden fer! Però tenim una espasa a sobre, que és el POUM.”

La pròxima vegada que torneu a passar per davant del barri dels Autocars Font us suggerim que feu una cosa que segurament no heu fet mai. En comptes de mirar cap endins per veure-hi els diferents vehicles i comprovar que cada vegada són més grossos, aixequeu la vista i fixeu-vos en els dos lleons de pedra que hi ha col·locats sobre els dos pilars de l’entrada. No són els originals, però s’hi assemblen molt. Els primitius eren tan antics com la casa, però van tenir la mala sort que durant unes festes populars els petards i les traques en van fer volar un pels aires i van deixar l’altre ben orfe. En un dels seus viatges amb autocar, en Salvador Font Segur va descobrir una botiga de figures de pedra prop de Fàtima i allà en va comprar dos de nous. Eren ben iguals, però més petits. Avui són els dos lleons que vigilen altivament tots els vehicles d’aquesta empresa més que centenària. Esperem que puguin fer-ho molts més anys.

Foto antiga de la cotxera. Salvador Font 2n amb un aprenent i tres xofers de l’empresa, que en aquell moment es deia Vda. S. Font, ja que la titular era la vídua de Salvador Font 1r.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU, a la gelateria Dolça Alella (el quiosc de la Porxada) i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 65 anys!