Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 393, que va veure la llum a finals del mes de desembre.

L’any 1967 va néixer al Masnou un nen, a qui van posar de nom Abel. Com tants d’altres masnovins, L’Abel va estudiar al col·legi mixt Ocata i a l’institut Maremar, i va fer la vida dels joves del moment: sortia pel Masnou, la Palma de Teià i l’Arcada d’Alella; li agradaven les noies, es va enamorar, es va casar, va tenir un fill. Més endavant es va divorciar, i l’any 2000 va anar a viure a Alella amb una nova parella, amb la qual encara continua. Interessat per les teràpies naturals i la meditació, treballava de terapeuta de reiki i paral·lelament duia una intensa activitat social, presencialment i a les xarxes. «A Alella em coneixien per la meva vida política: vaig ser militant i càrrec orgànic del PSC i del Moviment d’Esquerres de Catalunya al Maresme, em vaig implicar en l’independentisme... soc molt visible», diu. Molta gent també hi tenia contacte per les tasques de voluntariat que duia a terme, sempre relacionades amb l’atenció als altres i la cura: «Aquí he estat fins fa poc a Càritas i a ‘Alella, poble cuidador’, acompanyant persones al final de vida», comenta.

Fins que al 2020, un temps abans del confinament, va arribar un període de crisi personal profunda, seguit d’un instant revelador en què l’Abel va tenir la certesa que era una dona, i d’un procés de dol i de treball personal per assumir-ho, fer-ho públic, reivindicar-se com a Adele i iniciar la transició cap al sexe femení. «He passat de ser un home hetero i pare a ser una dona transsexual, mare no gestant del meu fill. Que quedi clar, perquè espero que la gent adquireixi un coneixement i perdi la por al que és la transsexualitat », diu.

Però això que ara afirma tan rotundament va començar en un mar de confusió: «Em va costar molt entendre el que em passava. Abans de la pandèmia, el personatge, jo com a home, ja havia caducat, no trobava llum al meu camí, va ser una temporada molt dolenta». La pandèmia va comportar un parèntesi en positiu, perquè es va sentir molt útil, i després va tocar fons, fins a fer tres intents de suïcidi que no van reeixir. «Vaig arribar a la conclusió que jo no em volia matar físicament, sinó que volia matar la meva identitat, revisar el camí fet, desbrossar la meva vida i refer-la. Crec que, en aquell moment, l’Adele va agafar el timó de la meva vida». Poc després, esperant uns resultats mèdics a l’hospital, van venir les preguntes difícils —qui soc?, què soc?, què em passa, que tenint-ho tot no soc feliç?­— i una crisi d’identitat «brutal», explica, que va durar quatre o cinc mesos fins que, a l’octubre del 2021, en una sessió de meditació, va tenir una revelació: «Vaig veure una representació meva vestida de dona, i tot el soroll que tenia al cap va callar de cop. Vaig sentir una gran pau i a la vegada una gran tristesa. El primer que vaig pensar va ser: “Ostia!, soc una dona... I ara què faig?!”». I el que va fer va ser un procés de sis mesos de treball personal intens i de dol, «intentant encaixar moltes coses»; la va ajudar un grup d’amigues i el fet d’haver estat molts anys amb molta gent al límit, «que et dona una visió diferent del que és important i el que no»; escriure poesia, diu, l’ha ajudat també a treure la seva feminitat. Per a l’Adele, la vida de l’Abel només havia estat normal de portes enfora: «Era una normalitat apresa, però jo tenia una cuirassa fabricada des de petit; no tenia un mirall per veure una altra cosa», explica. Un cop assumit el canvi, però, «cada record, cada vivència se’m desfeia a les mans, ja no veia de la mateixa manera la meva manera d’actuar, d’estimar, d’encaixar amb els altres...»

L’Adele va decidir fer-ho saber ràpidament i sense embuts. Primer va dir-ho a algunes persones de confiança; després, a la seva parella, a qui considera una veritable heroïna; i l’endemà va comunicar-ho a les associacions on col·laborava i va fer-ho públic a les xarxes socials amb un vídeo explicatiu. «A Trànsit Badalona [un servei d’acompanyament a les persones trans] em van avisar que la transició ets en tu un 10 %, i un 90 % és social. Per això vaig fer-ho de cop», explica. Suposava que la gent no ho entendria, però la va sorprendre positivament la reacció del seu entorn: «A Alella no m’amago ni de com era abans ni de com soc ara, i tinc el suport de la gent que m’estima: és el meu petit oasi, perquè la gent m’ha acceptat així», i hi afegeix una reflexió sobre el nostre poble: « Aquest és un poble obert perquè  ha anat creixent amb gent diversa, de tot arreu, i la mentalitat també és diversa, amb un nivell intel·lectual alt; el poble ha integrat les persones, i el nucli dels de tota la vida s’ha fet molt petit, ha quedat absorbit en un món diferent, amb més comprensió i més reflexió».

Per seguir el procés de transició, l’Adele pren hormones femenines i de bloqueig de la testosterona, i està en llista d’espera per fer-se una glotoplàstia, que li farà la veu més femenina, i una vaginoplàstia, per canviar el sexe. «Un cop has trencat les barreres, amb la hormonació canvies físicament, mentalment i emocionalment. És un camí difícil: jo he tingut fogots com si fos a la menopausa, hi ha una reducció de testicles i un augment dels pits... és un trasbals, visc una mena de pubertat femenina induïda per les hormones», diu, però tot això són els efectes secundaris d’un canvi buscat, i ha decidit prendre-s’ho tot plegat de la millor manera possible: «Jo no faré tot això enfadada amb el món, aquesta transició la faig per amor a mi mateixa; em faig responsable de la meva vida, perdonant-me i perdonant. Jo he viscut amb una mentida, i es tracta d’acabar-la, perquè no puc continuar així».

La qüestió de la orientació sexual és potser la més difícil d’entendre des de fora. «A mi m’agraden les dones; els homes no m’interessen per res!», diu. De manera que ara, com a dona trans, és lesbiana. «Tan de bo hagués estat gai, perquè així ara m’agradarien els homes» i les coses no serien tan complicades. Sembla ser que el seu no és un cas estrany, ja que el 70 % de les dones trans son lesbianes o bisexuals.

De cara al futur, ho té clar: «M’agradaria ser una dona completa, perquè ser una dona és tot un univers, ho és tot; no és posar-se una roba o anar fent gestos, tot i que la roba a les persones com nosaltres ens identifica molt». També espera que arribi un dia que la gent, a Alella i arreu, parli d’ella pensant en l’Adele, aquesta dona, i no en l’Adele, la dona trans.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 65 anys!