Avui compartim via web dos articles que formen part del dossier del darrer número. Un dossier que parla de rieres, de paisatge, d’aigua i de canvi climàtic. El podeu llegir sencer al número 392 de la revista, que es troba actualment als punts de venda i que va veure la llum pels volts de Nadal. En primer lloc, sota aquestes línies, trobareu l’article de Cristina Gaggioli que recull tot allò que sabem de les rierades històriques que han tingut lloc a Alella. Tot seguit, també comartim un PDF (podeu descarregar-lo) on hi trobareu una sel·lecció d’imatges (de l’arxiu de Cerquem les Arrels) de rierades d’Alella dels anys 80 i 90 del segle passat. 

Les rierades que ens han marcat

Recordem algunes de les rierades més importants del poble a través dels articles i les cròniques que en va al seu moment fer la revista ‘Alella’

Cristina Gaggioli

Fer un historial de les rierades més importants que hem viscut els alellencs al llarg dels anys podria semblar una feina relativament fàcil. Però no és així. Hi ha diferents autors que s’han interessat a establir un historial de les rierades més destacades, però a dia d’avui no n’hi ha cap registre exhaustiu, sinó únicament referències en revistes locals com la que teniu a les mans, testimonis orals, fotografies i certa informació urbanística.

Un bon exemple és la placa de pedra que tenim en una de les parets de l’Hort de la Rectoria, en què es pot llegir la inscripció: ‘RIERA DESFECIT / RIU BIS ME FECIT / II SEPTE 1714 / 18 FEBRUA 1720.’ És a dir: “La riera em va desfer / el Riu per dues vegades em va tornar a fer (o reconstruir) / 2 (o bé 11) de setembre de 1714 / 18 de febrer de 1720.” Riu fa referència al rector d’Alella entre 1694 i 1740, Francesc Riu, que va fer una recopilació de les inundacions més importants al poble i va col·locar aquesta placa per recordar dues de les més destacades, la de 1714 i la de 1720. La recopilació de mossèn Riu, conservada a l’arxiu parroquial, també dona fe dels aiguats de novembre i desembre de 1735, que van continuar fins a l’abril de 1736. “Se inundaren totes les oficines baixas de la rectoria brollant aigua per lo seller, prempsas y estables”, escriu mossèn Riu. “Pues ni yo amb 42 anys de habitació, ni altre persona de la parròquia, havia vist semblant desordre.” Al 1740 també la rierada va ser notable.

Més endavant, mossèn Saturio Romero, rector entre 1773 i 1780, també va documentar altres aiguats, com els de setembre de 1776, en què escriu: "La Rectoria estaba anegada fins la altura de sis pams, y lo seller, qe era mes fondo, tenia vuit pams de aygua; de modo que totas las botas buydas fins la de 30 cargas, y los cups, nadaban per lo seller. La cabalgadura estigué à perill de morir; per que lo estable ahont se trobaba tenia sis palms de aygua.” Però el novembre del 1777 la tempesta és més forta: "En lo dia 13 de novembre de 1777 experimentí lo molt que vivia enganyat, per què en comparació del ayguat y danys que se patiren aquest dia; foren com unas simples pinturas los del any antecedent. La Riera no solament inundà la Rectoria ab major alsada de aygua quel any pasàt; sinó que entrà fins à dins de la Iglesia cubrint un graó del Previsteri, y deixà la Plasa plena de arena à l'alçada dels pedrisos.”

L’octubre del 1842 és una altra data a recordar i potser no només per la quantitat d’aigua caiguda. P. Cristòfol Fernández explica al llibre El Beato Padre Antonio M. Claret: “El pare Claret era al Masnou, predicant-hi una missió, quan en un dels vint dies que va durar esclatà una forta tempesta i començà a ploure d'una manera torrencial. Era tan forta la pluja, que un grup de persones d'Alella que havien anat al Masnou a sentir el sermó comentaven que no podrien tornar-hi a causa de la gran rierada que baixaria. Els va tranquil·litzar el pare Claret dient que no tinguessin por, que ells podrien tornar a casa sense ni tan sols mullar-se els peus. I així va passar”.

Segle XX

Ja al segle XX, trobem certs testimonis orals recollits per la revista Alella que recorden aiguats importants. La secció “Del poble” recordava l’any 1967 que “pels anys 1912-15 uns quants joves formaren el primer equip de futbol en un camp improvisat a la Riera, davant de Cal Marquès i davant del carrer Canonge, amb un sorral que feia por. Cada rierada suposava tornar a fer el camp”. Joana Carvajal Muñoz, refugiada de guerra acollida a Alella, mirava enrere ara fa uns vuit anys en aquestes mateixes pàgines i assegurava que “d’aquella època recordo una rierada que es va emportar un carro, tot i els intents per salvar-lo del seu propietari”. Jordi Ribas escrivia a la revista sobre Cal Carnisser Nou al final del 2012 i explicava que “una vegada la traïdora rierada es va emportar el ramat cap a mar, però en Lluís, malgrat aquella forta sotragada, va continuar amb empenta el negoci del seu pare”. Més endavant, l’estiu del 2017, recordava les festes majors de la postguerra i deia: “Quant a les atraccions, eren importants uns gronxadors construïts de forma que més o menys recordaven una barca. Varen venir molts anys, fins que una rierada se les va emportar, perquè les havien instal·lades enmig de la riera al costat de Can Lleonart.”

Però si hi ha una rierada que ha marcat com cap altra la memòria dels qui la van viure va ser la del 1962. El 25 de setembre l’aigua inundà gran part del país en la considerada una de les principals catàstrofes hidrològiques amb la mort de gairebé un miler de persones, concentrats sobretot al Vallès Occidental. Alella va ser un dels cinc observatoris que, segons el Servei Meteorològic de Catalunya, van encapçalar la quantitat d’aigua caiguda. Victòria Ruiz, veïna de Can Pòlit, tenia onze anys en aquell moment i recorda: “Va ploure tant que es van anar obrint tots els horts de les cases de pagès que hi havia baixant del camp de futbol i de Can Magarola: Can Codina, Can Llimona… L’aigua anava omplint els horts, en rebentava les parets i anava cap al següent acumulant sorra, arbres, de tot… i pujant de nivell. La gran por que tenia el meu pare era que el que havia passat més amunt als altres horts passés aquí a Can Bertran i que se’ns emportés la casa, i ens va dir: ‘Tots cap al pis de dalt! D’allà no es mou ningú!’ Ja el veus, amb un xiulet de guàrdia urbana, anar xiulant perquè la gent no es posés a la riera i no se’ls emportés el cotxe. L’aigua es va emportar tots els serveis durant dos o tres mesos perque va destrossar totes les canonades. D’aigua corrent tampoc no n’hi havia.” “Jo n'he vist de tots colors –confessa Ruiz–, però com aquesta no.”

La generalització de l’ús del vehicle particular ens portà uns anys de força desgràcies materials. L’any 1969 la revista recollia que el dia de Sant Joan “la rierada, vinguda com de cop i volta, va sorprendre bastants cotxes aparcats a la riera”: “Alguns pogueren ésser trets a temps, però altres se'n varen anar riera avall. En un cotxe que estava aparcat davant el Cafè de Baix hi havien deixat una criatura dintre; figureu-vos l'esglai dels seus pares; sortosament no va passar res. En Josep, peixater, també hi tenia el tricicle i, desesperat, intentà d'agafar-s'hi perquè la rierada no li prengués; la rierada se'ls emportà tots dos; gràcies a Déu, malgrat els rodolons, els cops i els masegaments, es pogueren salvar ell i el tricicle”. Pocs anys després, el 1973, trobem: “Una forta tempesta d'aigua i pedra caigué sobre el poble la nit del 7 de setembre. El temporal fou tan intens que la rierada davallà furiosa, arrossegant tres vehicles. Sortosament, no es registraren desgràcies personals.”

Els anys 80

El 1987, la revista explicava que “quan semblava que aquestes escenes no es podrien repetir per les mesures de condicionament, la història es va repetir i l'aigua es va endur cotxes, cubells, rocs i tot allò que va trobar al seu pas causant també inundacions a l'interior de nombroses cases”. Només un any després, s’explica que el 12 de novembre “molta gent es va trobar aillada en diferents llocs del poble sense poder travessar les rieres”: “Una família que es trobava dins un cotxe va passar moments de perill, fins que va ser traslladada a lloc segur per la policia municipal. Sempre hi ha caps quadrats que davant d'un volant es creuen semidéus que posen en perill la seva vida i la dels abnegats vianants que exposen la seva vida per salvar-los.”

El 1989, de nou una rierada va estar a punt de causar una tragèdia. La mateixa afectada, Teresa Fulladosa, va escriure una carta a la revista on explicava: “Començà a entrar aígua dintre la casa, quedant tot el baix inundat, començant pel dormitori, on era la meva cunyada, i seguint pel menjador i la cuina. Vaig telefonar immediatament a la Policia Municipal, demanant ajuda. Els vaig dir que em trobava sola amb una malalta que portava oxigen i que, junt amb una veïna, la vàrem posar damunt el llit, perquè l'aigua amenaçava d’arribar fins a la butaca on estava asseguda. Com que no venia ningú, vaig sortir al carrer demanant auxili i els únics bombers que vingueren foren vuit o deu veïnes que m’ajudaren.”

Les obres de soterrament

Des del 1996, amb les obres de soterrament, semblava que els riscos d'inundació s’esvaïen, però de nou els aiguats van afectar de ple les obres. La gota que va fer vessar el got va arribar amb les pluges del 14 de setembre del 1999, quan Àlex Asensio i Albert Manyà signaven l’article “La riera suspèn el primer examen”: “A la Coma Fosca, l’engolidor va quedar obturat i l'aigua va baixar a cel obert. A la Coma Fosca, la rierada va aixecar diversos trams del nou asfalt, voreres i tapes del clavegueram. A la riera principal, l'aigua va arrossegar blocs de ciment i rocs de grans dimensions abans de deixar completament impracticables tots els passos. A Alella Park la pressió de xarxa de clavegueram va fer que l'aigua sortís pels vàters. Les pluges van tornar a arrossegar vehicles, tombar murs, trencar arbres i inundar baixos.” A l’editorial es llançava una reflexió: “Tothom es pregunta què hauria passat si aquest fenomen s'hagués produït a principis d'agost quan, amb motiu de la Festa Major, la riera era ocupada per les atraccions firals, o al cap d’un mes quan, amb motiu de Ies Festes de la Verema, desenes de cotxes feien servir aquest espai d'aparcament. La pregunta que tots ens seguim fent és: funcionarà l’obra quan estigui acabada?"

L’estiu del 2002, una riuada va causar els problemes de trànsit més importants quan es va haver de tallar l’accés a l’autopista, però la pregunta seguia sense resposta anys després, el 2008, quan Isidre Oliveras escrivia a l’octubre: “El temporal semblava que s’hagués adonat que podia tornar a passar per sobre la superfície de la carretera, amb la qual cosa segur que des d’ara ho farà més sovint. Davant d’aquest fet, em faig una pregunta: què passarà quan el temporal ens porti més de cent litres per metre quadrat com els aiguats dels anys 1935 o el de 1962?”

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!