Entrevista originalment publicada a la revista Alella en paper número 393, que va veure la llum a finals del mes de desembre.

L’alellenc Roger Petra és llicenciat en belles arts a la Universitat de Barcelona. “Per caramboles de la vida” [sic], fa més de vint anys que es dedica al disseny gràfic, la il·lustració, l’animació, l’edició audiovisual, el retoc fotogràfic i tota mena de creacions multimèdia. 

Recentment ha publicat el llibre La misèria, on intenta retratar la misèria no només com la manca de béns materials, sinó també com “una condició humana que es manifesta en diverses dimensions: econòmica, emocional, intel·lectual, social i fins i tot existencial”.

Vas néixer a l’Hospitalet, després vas venir a Alella i finalment has anat a Barcelona.

La família del meu pare és de l'Hospitalet, però la família de la meva mare és d’Alella. Jo vaig néixer allà i vaig estar fins que tenia un any vivint a l’Hospitalet. Posteriorment vam venir a Alella, vaig anar a la llar d'infants aquí, però van traslladar el meu pare a Tarragona i vam mudar-nos-hi. Quan feia primer de primària o així, van separar-se els meus pares i la meva mare va tornar a Alella. Des d’aleshores ja vaig estar a Alella, vaig criar-me aquí.

Vas fer moltes coses, a Alella!

Bé, era al teatre, als diables… Fèiem moltes coses en aquella època, no? Muntàvem xous, mil històries. Després d’això, quan vaig començar la facultat a Barcelona, a poc a poc vaig anar-me com atrapant a Barcelona i ja vaig quedar-m'hi.

Això passa sovint, la ciutat absorbeix molt, el Maresme es buida de gent que va a Barcelona, però també s'omple de gent que torna.

Sí, és estrany, perquè jo era dels que deia: “No viuré mai a Barcelona.” Però la vida t'hi porta i després t'emparelles, van sortint coses aquí. No te n'adones i ja portes més anys vivint a Barcelona que a Alella.

Moltes d'aquestes coses que "van sortir-te" a Barcelona devien estar relacionades amb el disseny gràfic o, com he vist que dius de vegades, el “visual thinking”.

El visual thinking es basa a conceptualitzar coses a través del dibuix. Cap als quaranta, però, per caramboles de la vida, m'hi vaig començar a introduir. Després vaig fer el pas a l’humor gràfic de la mà d'un amic meu, en Lluís Segura, guionista. Ell feia els guions i jo la vinyeta. Al cap de poc, un amic comú ens va presentar el Javi Royo, que és el d’El Estafador, una publicació digital que reprenien a la pandèmia. Aquest projecte ha estat una manera de tenir una constància, una gimnàstica mental: t’asseus i penses un tema, i vinga, va, a veure què en traiem, saps?

Paral·lelament a començar amb el visual thinking, vas arribar a la revista Alella.

Bé, potser deu fer un any o així, més o menys. Va trucar-me l’Òscar, el redactor en cap de la revista, perquè havia vist publicacions meves a les xarxes i va proposar-me de col·laborar-hi. Li vaig dir: "Vinga, i tant, encantadíssim.” La revista m’ajuda a no perdre el vincle amb Alella: al final hi acabes anant a veure els pares, els tiets, però cada cop hi tens menys amics, perquè ja no hi viuen, i hi acabes anant poc.

Mencionaves la “gimnàstica mental”. La il·lustració pot ser una mica desagraïda, perquè algú, veient una vinyeta que sembla senzilla, pot dir allò de: “Això ho podria fer jo.” En realitat, hi ha una síntesi molt important de la realitat al darrere. Com és el procés de fer una il·lustració?

Jo tampoc ho sé, perquè de fet és seure davant del paper i començar. Bé, potser pots prendre notes també. Per mi l'humor gràfic més pur seria el que no el pots explicar d'una altra manera, no? El que s'explica sol amb el dibuix i que no té sentit explicat, sinó que l'has de veure. No és el que acabo fent jo la majoria de cops, però és el que més admiro.

És clar, però poder-lo comprendre amb una mirada implica que ha de ser senzill, cosa que el pot fer semblar simplista. Fa respecte, això?

Mira, crec que una miqueta la clau és no prendre-t’ho com una obra faraònica. L’obra faraònica és pels faraons. Això és un espai d’exercici i n'hi ha que surten millor i n'hi ha que no, però escolta, a una altra cosa. És clar que vols que surti bé, evidentment. Però una miqueta la clau, en el meu cas, és dir-me que és una vinyeta, una cosa que te la mires i hi dediques 5 segons: “Ah, sí, sí, quina gràcia!” O no: “És molt dolent.” Fent una pàgina de còmic, segons quin autor, s’hi pot estar dies, i és una cosa que en 10 o 20 segons ja l’has mirada.

Suposo que això és el que vas viure amb el teu últim llibre, La misèria. El primer que volia preguntar-te és: per què un tema tan fosc?

En Javi Royo és el director d’El Estafador i ens hem fet amics arran de col·laborar-hi. A ell li van encarregar dirigir aquesta col·lecció i va presentar diversos artistes. Quan va proposar-m'ho, va suggerir-me la misèria com a tema. Vaig pensar que no la volia plantejar només lligada a la pobresa, sinó també als valors humans, per exemple. Vaig investigar molt: feia mapes conceptuals, buscava definicions al diccionari... 

On va dur-te aquesta investigació de la misèria?

A part pensar en actituds miserables de gent, vaig intentar pensar en els punts on jo mateix havia estat miserable. Intento esforçar-me per no ser-ho, però no me n’escapo. De vegades actuo de maneres que no m'agraden, i aquesta és una part interessant: veure les teves pròpies misèries. 

A part misèries personals, també retrates misèries més dures, com ara les que viuen la gent sense sostre. Què et sensibilitza amb aquest tema, tenint en compte que molts miren cap a una altra banda?

Les persones que viuen al carrer són persones invisibles. No les volem veure. També perquè anem molt ofegats i no podem donar-ho tot a tothom. Quan vius a ciutat, veus molta pobresa. Als pobles també n’hi ha, però, almenys fa temps, hi havia un teixit que més o menys l’emparava. A la ciutat, en canvi, és misèria pura. A banda que, avui, hi ha molta gent que treballa i viu en una casa, però és pobra. Els lloguers són més cars que els salaris mínims. Tot és molt fràgil. Un trasbals a la vida et pot portar a la misèria: perdre la feina, addiccions, problemes mentals... És molt fàcil veure’t de cop sense ningú que t’ajudi.

A l’última vinyeta, t’acomiades amb ironia: “El llibre tractaria de la misèria, el contracte editorial també.” Què et va dir l’editorial?

Els ho vaig ensenyar quan vam fer la primera revisió, eren gent molt maca i no volia que se sentissin incòmodes. Llavors van dir-me: "No, no, ens encanta.” De fet, vaig visitar l'editorial i fins i tot per als editors és complex, saps? Aposten pels llibres, però no saben si recuperaran prou diners o no. Com a autor també t’hi jugues molt, és clar.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!