Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 392, que va veure la llum a les acaballes del mes d’octubre.

Marina Sáez va arribar a Alella amb sis anys i va marxar-ne quan en tenia vint-i-cinc per anar a viure a Barcelona. Després d’escolaritzar-se a l’Institut d’Alella, va estudiar arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. I un cop llicenciada va descobrir que s’inclinava per la il·lustració, a la qual es dedica a temps complet. És l’autora del cartell de la Festa Major d’Alella de 2018 i també ha fet altres feines per a l’Ajuntament d’Alella, com la imatge d’un programa de l’Espai d’Arts Escèniques i unes il·lustracions per la campanya de civisme i mascotes. Malgrat ja no viu al municipi, s’ha mostrat extraordinàriament il·lusionada de conversar amb la revista Alella i ha atès les nostres preguntes amb gran amabilitat.

Ara acaba de publicar Aiguagim. El còmic, menció d’honor del premi Finestres, neix de la seva fascinació per un “grup de iaies” amb qui coincidia quan anava a nedar a la piscina del carrer Perill de Gràcia. Amb elles va descobrir que la vida després dels setanta pot prendre moltes formes, en les quals aprofundim en aquesta entrevista.

Com es combina l’escriptura i la il·lustració? Llegint Aiguagim, sorprèn que juntament amb les il·lustracions la trama també és teva.

És cert que de vegades hi ha una persona que redacta i una altra que il·lustra. En aquest cas, és una història en primera persona que ve d'una experiència personal, de manera que l’he escrita jo. El 2018 vaig començar a recollir totes les anècdotes sense saber ben bé què en faria, però el 2020 vaig començar a dibuixar i va acabar sortint-ne el llibre. Vaig veure que hi havia temàtiques recurrents molt interessants: la mort, la vellesa, la pressió estètica, els nets, els fills, els marits, els nòvios, les infàncies…

És curiós que, malgrat tractar-se d’una piscina de Gràcia, no hi ha “guiris”. Sembla un espai molt local, de barri.

Tot i la gentrificació, a Gràcia encara hi ha espais on resisteix la vida de la gent del barri i la piscina n’és un.

De fet, al llibre es parla d’Aiguagim en comptes de la versió anglesa, aquagym.

Sempre n’havia dit aquagym, però les iaies diuen aiguagim. Em va fer molta gràcia deixar aquest “tecnicisme de iaia”, com en dic. 

A les “converses entre iaies” hi ha una barreja del català i del castellà. Els noms de les protagonistes ja deixen entreveure una barreja d’idiomes: Clotilde, Montserrat, Sole…

La piscina és un reflex de la nostra societat, encara que sigui a una escala més petita. Moltes d’elles van venir a viure aquí de fora de Catalunya. “Els altres catalans”, que en deia el Paco Candel. No deixen de ser catalans, també, i volia incloure'ls amb els seus noms i representar el bilingüisme. De fet, el llibre hi veu una aposta.

És cert que al llibre hi ha un rerefons de llengua, de classe i, alhora, de gènere, perquè són quasi tot dones.

A la ciutat sovint es percep una segregació per sexe. Bé, a la ciutat i a la societat. El vestidor, al final, penso que és com un hammam: un espai privat on accedeixen només les dones i es genera aquesta complicitat. Va agradar-me molt aquest espai tan lliure, on vaig conèixer les senyores allunyades del rol més performatiu de quan són a la feina o al mercat comprant. Sempre hi ha aquest mandat de la discreció, de ser al teu lloc, de ser bona, de ser educada…

En alguna ocasió has dit que la piscina era un lloc on fugien una mica de les obligacions conjugals.

A l’inici pensava que la gent gran era un col·lectiu homogeni i no és així. Hi ha moltes maneres diferents de viure la vellesa: potser sí que hi ha la típica iaia que està molt feliç de fer els macarrons als nets, però també n’hi ha moltes altres que no. Però és cert que hi ha un tret comú entre elles: totes són vídues. Això és significatiu, perquè la mort del teu marit comporta un alliberament. És molt dur, però són moments en què ja no has de cuidar ningú i pots dedicar-te a tu.

En qui pensaves quan escrivies el còmic? Les il·lustracions semblen fetes per a nens, però és clar que és un llibre que amaga un contingut per a un públic adult.

És el primer projecte que faig per a persones adultes: fins ara he treballat bàsicament en llibres infantils. M’agradava la idea de donar-hi aquest tracte plàstic més naïf, perquè després les coses que hi ha a dins ja són prou dures, així que està bé que hi hagi aquest contrast. 

Segons alguns, una piscina és un espai humit, brut, amb el qual costa generar bona sintonia. En canvi, al llibre sembla un espai molt lluminós i acollidor. Com s’aconsegueix, això?

La veritat és que és una piscina molt de barri, petitona. La primera vegada que vaig anar-hi va decebre’m una mica, sobretot perquè venia de les piscines Sant Jordi. Però després té una cosa molt bonica que és que és un espai molt domèstic, perquè les persones el transformen: a part de les iaies, que hi aporten aquesta calidesa, les monitores són dues persones supercarinyoses que també són les “culpables” que hi hagi aquesta quotidianitat i aquesta cosa casolana. 

L’espai té un paper clau a la trama d’Aiguagim, perquè coneixem les iaies a mesura que tu com a narradora vas ensenyant-nos els diversos racons de la piscina i el gimnàs. Creus que aquesta importància de l’espai ve del fet que vas estudiar arquitectura?

Potser hi ha una cosa del dibuix i de l'espai que sí. Vaig gaudir molt de fer la carrera, malgrat que va ser molt dur. Hi ha un aprenentatge molt positiu que me n’emporto: haver après que una idea no és projecte. Malgrat que puguis tenir una idea, després fan falta moltes capes de treball per donar-hi coherència, perquè allò acabi sent un projecte. És una manera de fer que pots extrapolar a molts projectes creatius.

Suposo que és el que vas fer tu, també. Les anècdotes que escoltaves a la piscina són la base sobre la qual has construït la història. Com vas anar recollint-les? Arribaves a casa i les anotaves?

Jo no feia aiguagim, anava a nedar i coincidia amb elles. Quan escoltava les converses, majoritàriament al vestidor, em semblaven tan bones que les apuntava al moment, perquè tenia molta obsessió de representar el llenguatge tal qual, amb el seu vocabulari propi.

Com vas explicar-los que, de les converses, n’havies fet un llibre?

M'ha costat una mica reconciliar-me amb aquesta part de les intimitats: tenia molta por, perquè va haver-hi un moment en què això ja no seria un fanzinet per vendre a mercats d'autoedició als meus amics, sinó que finalment totes aquestes intimitats serien en un llibre a l’abast de tothom i més en un altaveu tan potent com és l'editorial Finestres. Però quan els ho vaig dir s’ho van prendre molt bé. Va ser una gran sorpresa per a elles, no acabaven d'entendre que allò de què parlaven tingués interès.

Què han dit, quan els has ensenyat el còmic?

Moltes estan molt contentes. També n’hi ha d'altres que m’han dit que les he fetes molt lletges o que no van dir això, però els fa gràcia. Hi ha una cosa tranquil·litzadora de la no-ficció, que és que aquesta és la meva visió de la realitat. Totes aquestes anècdotes han passat pel filtre de la meva mirada.

I ara continues fent piscina amb elles? 

Sí, passa que ara estic canviant de barri. Em fa moltíssima pena, però fa pinta que aviat hauré de tancar etapa.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!