Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 392, que va veure la llum a les acaballes del mes d’octubre.

Després de quinze anys coordinant l’àrea de Serveis Urbans, Obres Públiques i Habitatge, primer com a càrrec de confiança entre 2004 i 2011 i després com a regidora per ERC entre 2011 i 2019, l’Ana Fernández és probablement una de les persones que millor coneix el funcionament de la gestió municipal en aquesta àrea. En la present legislatura la trobem a l’oposició, des d’on es mostra força crítica amb l’estat de la via pública i de determinats serveis.

Fins a quin punt són els serveis municipals una de les àrees més importants d’un ajuntament?

A un ciutadà que paga impostos, li has de garantir els serveis mínims. I en un municipi això vol dir que l’enllumenat funcioni, que les voreres i el paviment de la calçada siguin correctes, que la neteja viària sigui efectiva… Evidentment, hi ha moltes altres qüestions: que les escoles estiguin en òptimes condicions, que el centre de salut funcioni, una bona mobilitat... i que s’atengui l’accessibilitat. I això vol dir un gran exercici de planificació i manteniment.

Són molts aspectes a tenir en compte...

Pensa que aquesta àrea se’t podria menjar tot un pressupost i, és clar, això no és viable. Però creure en el manteniment i en la prevenció és el que et dona millor qualitat d’aquests serveis municipals I, per tant, més qualitat de vida. Que el poble estigui endreçat, net, ben mantingut, que es restitueixi el mobiliari que es trenca, que es repintin les pintades… la gent ho valora.

Al seu moment, amb tu al capdavant, Serveis Municipals comptava amb la certificació ISO 9001.

Vam fer una gran feina. Vam implementar un sistema de qualitat, amb un programa informàtic que permetia tramitar totes les sol·licituds de serveis de tot el personal que treballava a l’ajuntament. Serveis Municipals rebia totes les sol·licituds, donava les ordres de treball a cadascun dels operaris. Jo, que venia del sector de la indústria i que ja estava avesada a treballar amb sistemes de qualitat, em vaig plantejar que fora bo que l’àrea estigués certificada. I ho vam aconseguir l’any 2006: vam obtenir la ISO 9001.

I exactament què va suposar?

Això ens permetia comptabilitzar el nombre de registres, les incidències que hi havia hagut i la tipologia, de manera que podies analitzar que havies tingut determinades queixes de les voreres, o del paviment o de les herbes… que havies fet tantes sol·licituds de tarimes… i et donava molta informació. Estar auditat i certificat era de gran valor. Considerava que qualsevol persona que hagués de gestionar l’àrea així ho veuria i ho continuaria.

Ha estat així?

Doncs no. Quina va ser la meva sorpresa quan al primer pressupost de jo ja no ser-hi es va suprimir l’auditoria de la ISO. Em va saber molt greu. No sé si va ser per l’estalvi econòmic –uns irrisoris 3.000 €– o per desconeixement, però no posar-ho en valor no va ser una bona decisió. Crec en l’ordre i crec en la bona gestió. I aquest sistema et proporcionava moltes dades. Et permetia tenir molta informació que t’ajudava a prendre decisions. Ara m’agradaria saber si el regidor de Serveis Municipals té tota la informació que aleshores teníem.

I sense la ISO no es pot funcionar de manera efectiva?

Crec que tan exigents com nosaltres érem ja no se n’és. No s’admetia cap petició que no fos pel programa de registre. Ho fèiem per mètode i ordre. Desconec ara com es gestionen les instruccions, el que sí que s’ha vist és que el nivell de manteniment ha baixat moltíssim. Malgrat que al govern no els agradi que ho digui.

Entrant en qüestions concretes, has criticat l’estat del paviment de diverses zones.

A la meva etapa al capdavant de Serveis Municipals vam fer un inventari de com estaven els paviments del poble. Aquest estudi va establir una classificació de semàfor: vermell per als que necessitaven una actuació urgent i immediata, ambre per als que començaven a estar malament i verd per als que estaven bé. Això ens donava una visió general del municipi. En aquell moment, amb l’alcalde Francisco, vam arribar a un acord en què cada any es dedicaria una partida important per anar fent això, a part de les intervencions que s’haguessin de fer. L’actual govern no hi va continuar prestant atenció. Ara es vol recuperar, però ja s’han perdut uns quants anys i el deteriorament dels paviments en molts carrers d’Alella és evident.

També constates incidències amb l’enllumenat.

De l’enllumenat, se n’ha reduït el consum amb la instal·lació de leds, que està molt bé, però un bon manteniment vol dir moltes altres inversions. Acabem actuant quan es produeixen permanentment avaries, però no hi ha un pla preventiu per evitar-les. Cal anar-hi invertint. La xarxa elèctrica del municipi està limitadeta. Hi ha barris que amb el tema de l’enllumenat hi ha fallades recurrents. Quan no és en un lloc és en un altre. I per als domicilis la potència que arriba és justeta. A Can Comulada fa tres anys que l’enllumenat falla periòdicament i mitja urbanització, sobretot la part de dalt, es queda a les fosques. És una qüestió de seguretat també, perquè en zones allunyades que toquen al bosc, sense enllumenat, fa feredat.

Amb la sequera s’ha parlat molt també de l’estat de la xarxa d’aigua.

Des de Serveis Municipals érem coneixedors que hi havia moltes fuites. Ja quan s’estava amb Sorea les anàvem registrant. Sabíem que hi havia moltes pèrdues. Teníem clar on encara hi ha fibrociment i quan podíem es canviava per PVC, però intervencions i inversions en la xarxa d’aigua no se’n van poder fer. I sabíem que era un problema. Aquest tipus d’obres són inversions importants, però que no llueixen. La cosa està que ara, vist tot el que ha passat amb la sequera, ha calgut una auditoria de la concessionària i un pla director, per veure com tenim tota la xarxa d’abastament del municipi. I l’ACA i la Diputació han facilitat una subvenció important per millorar-la. Aquí em reitero en com és, d’important, el manteniment. Són obres antipàtiques, que molesten els veïns, però que s’han de fer.

Ana Fernández, a Can Gaza. Foto: Òscar Pallarès

Vas impulsar també la cura de les zones verdes i la jardineria. Com ho veus ara?

Tot el tema de manteniment de jardineria també s’ha retallat i, és clar, es nota. Es percep en coses com ara que no es fan reposicions de plantes. A Can Calderó hi ha uns talussos que representen una superfície important per als quals vam fer un projecte professional amb una definició d’espècies, plantes resistents i de baix consum hídric, autòctones… Se’m va criticar en el seu moment, però la gent ho valorava. Però, és clar, allò s’ha de mantenir i s’ha anat deixant. Ara els talussos estan bruts, no hi ha les plantes que hi ha d’haver i està molt abandonat.

El problema és per manca de pressupost?

El problema és creure-hi. És implicar-s’hi. Ara no es camina pel poble. No s’hi està atent. Manca la sensibilitat d’observar el poble. Jo me’l recorria i anava anotant coses, fent fotos… és l’única manera de valorar-ne l’estat. Però és que les coses s’han d’estimar. Quan fas les coses amb amor, quan les estimes, es nota. 

Un servei que requereix ara la màxima atenció municipal és la recollida de residus. Se n’ha de plantejar un nou model. Quina és l’aposta de Per Alella Junts?

Ara entomarem, per obligació de la normativa europea, un canvi important i complicat en la gestió dels residus. Cal decidir quin dels dos sistemes possibles escollirem, si el porta a porta o els contenidors intel·ligents. Això suposarà un debat, perquè aquest servei afecta el 100% de les persones del poble. Nosaltres defensaríem un model mixt, en què la brossa orgànica i el rebuig es recollissin porta a porta i per a les fraccions de plàstic, paper i vidre es disposés de contenidors intel·ligents. Però això, en principi, no és possible, perquè els camions que recullen la brossa tenen obertures diferents depenent del sistema.

Molt complex, tot plegat.

I cal estudiar la qüestió econòmica, perquè la licitació quasi es dobla respecte al que s’està pagant en aquest moment. Sigui com sigui, tant un sistema com l’altre incrementarà el preu del servei i a la ciutadania se li ha de comunicar que haurà de pagar-ne íntegrament el cost mitjançant la taxa d’escombraries. Actualment, l’ajuntament encara n’assumeix el 23%. Els veïns en paguem el 77%.

Però és inevitable, no?

És una qüestió ambiental sobre la qual cal prendre mesures. És un dels temes clau de futur immediat. Per definir com s’afronta, ja s’ha constituït un consell amb tècnics, representants polítics i representants de la ciutadania.

En aquesta teva nova etapa a l’oposició, t’hem vist treballant especialment qüestions d’urbanisme i, en concret, el futur de la Miralda.

El futur del poble passa per com es desenvolupa aquesta finca. I cal replantejar-se moltes coses.

Però tu eres al govern quan es va aprovar el POUM.

El planejament del 2014 es va trigar deu anys a fer i ara ja han passat deu anys més. Està desfasat. Els plantejaments són diferents. Tot ha canviat. Quan es va redactar al 2014, a la Miralda hi anava una benzinera i dues superfícies, un espai per a deixalleria, un hotel de cinc pisos, habitatges… Era un enfocament d’una altra època. El model urbanístic del 2014 i el plantejament de la Miralda no són viables en aquests moments. Aleshores es creia que s’havien de fer supermercats i cases i al 2024 veiem que hi ha altres opcions i necessitats, i que es poden fer unes altres coses. Ens hem de replantejar la Miralda. 

La mobilització ciutadana és el que demana: un canvi de model.

La plataforma que ha sorgit ha ajudat molt, perquè ha estat un toc d’atenció al govern. Si no fos per això, probablement es veuria viable el que diu el POUM del 2014, tot i que hi votaríem en contra. La proposta de “no fer-hi res”, per Junts tampoc no és vàlida, perquè allà hi ha uns propietaris. Però, a més, no pots deixar tots aquells terrenys sense fer-hi res, cal desenvolupar-los.

Aleshores, quina és la vostra proposta per a la Miralda?

El que s’hauria de fer és consolidar la casa per a l’Àgora, el conglomerat entre el Tecnocampus i Can Ruti per fer un centre d’investigació i desenvolupament. S’hi podrien construir mòduls integrats, però sense vials públics. Per sobre el torrent només hi hauria d’haver l’edificació actual amb pavellons d’impacte mínim, sense trànsit rodat. I fins al Trèvol, que fos zona verda. Així protegeixes també Rials. D’aquesta manera salvaríem la zona ambientalment.

I a la part de baix?

És la que acolliria la compensació als propietaris. Però constructivament defensem que haurien d’aparèixer habitatges assistits. Des de Junts veiem que hi ha una part de la població que s’està fent gran i que requerirà d’habitatges més accessibles i amb serveis sociosanitaris. I també cohabitatges per a joves. Pisos, però assequibles. També hi tindria cabuda una petita superfície comercial per donar servei al seu propi entorn.

Aquesta proposta és factible?

És evident que tot això ha de ser econòmicament viable i l’arquitecte que ens ha fet els números ho ha vist possible. Hem de treballar amb noves idees. Creiem que el model ha de ser diferent. A més, la nostra proposta és respectuosa amb el medi ambient i preveu un bon pulmó verd.

Hem de ser optimistes?

Tot fa pensar que no es mantindrà el projecte d’inici, sinó que s’hi introduiran modificacions. A veure quines. Hem de ser conscients que hi ha uns propietaris i que no els pots bandejar. Cal moure fitxa ja. Entenem que la transformació s’ha de fer, perquè té bondats i ajuda a resoldre problemes. Però cal ser justos. Si el govern és honest, han d’entendre que hi ha unes altres visions i possibilitats, així que convidem el govern que el valori i el faci seu. A la Serreta no hi ha marxa enrere, però a la Miralda sí, podem canviar les coses.

Una altra qüestió que sabem que et preocupa és el futur de la Vinícola, oi?

Per descomptat! La Vinícola no es pot convertir ni en una gran superfície, ni en més pisos ni en res. La Vinícola té prou entitat i està tan lligada a la gent d’Alella que hem de lluitar perquè sigui municipal. Per això la seva edificabilitat s’haurà de traslladar a una altra banda. Caldrà valorar-ho. Guardem la Vinícola per a la biblioteca i fins i tot podria sortir habitatge protegit a la part del darrere, però per la seva estructura, no es pot convertir en un centre comercial. 

Amb aquesta passió que desprens per la política municipal, com és que vas plegar el 2019?

Perquè ERC presentava un nou candidat, l’actual alcalde Marc Almendro, i s’estava creant el seu propi equip. I em van dir que ja no comptaven amb mi.

I què et va portar a tornar-hi el 2023, aquest cop amb Junts?

Ja al 2019 em va venir a veure l’Esteve Garcia-Ossorio i em va dir que, si ells obtenien un bon resultat en aquelles eleccions i podien tenir un càrrec de confiança, voldrien comptar amb mi. Em va fer molta il·lusió. Aleshores no es van obtenir els resultats perquè es donés aquesta possibilitat, però vaig començar a treballar amb l’Esteve. Finalment, el 2023 em va dir que comptava amb mi per formar part de la candidatura de Junts i ja torno a estar asseguda al ple, amb l’objectiu de gaudir del que fem, bones expectatives –vam estar a punt d’aconseguir cinc regidors– i ganes de fer les coses de manera diferent.

Et veurem a la candidatura del 2027?

Si les energies i la salut no em fallen, d’il·lusió no me’n faltarà per tornar a ser present a les eleccions vinents, si els companys de Junts així ho volen. Jo em trobo bé, amb empenta, m’agrada, en gaudeixo i crec que aporto. Encara tinc molta corda. La meva passió és el poble. I treballant-hi pots millorar moltes coses.

PERFIL PERSONAL:

Ana Fernández (1958) va créixer professionalment a la bòbila del seu pare i, un cop casada, es va encarregar de la gestió administrativa d’una indústria metal·lúrgica de la família del seu marit, a Badalona, on, quan calia, també era capaç de carregar camions. Aquesta experiència en el món de la indústria li va forjar el caràcter i li va donar la base de coneixement amb la qual ha treballat a l’ajuntament, en diferents períodes i situacions, durant els últims vint-i-cinc anys. Arribada a Alella el 1988, compta amb formació administrativa i estudis de ciències polítiques. Actualment jubilada, està casada i té dues filles: una viu a Cal Doctor i l’altra a Cracòvia!

APUNTS:

UN LLIBRE: Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet 

UNA PEL·LÍCULA: Memòries d’Àfrica, de Sydney Pollack

UNA AFICIÓ: Els Trabucaires del Vi d’Alella

UN VI: Alta Alella

UN MENJAR: L’arròs, especialment de marisc

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!