Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 392, que va veure la llum a les acaballes del mes d’octubre. 

La Maria Font és alellenca una mica per casualitat. El seu avi, l’avi Esteve, era picapedrer i havia de treballar in situ, i per aquest motiu les seves filles van venir al mon cadascuna en un lloc diferent: Sants, Gràcia, Premià de Dalt i dues a Alella, on l’avi va venir per fer els bancs del pati de l’església. I estant establerts aquí, la mare de la Maria, que era la filla nascuda a Premià, va conèixer el lampista del poble, Pepet Font Girbau, i s’hi va casar.

La Maria va néixer, doncs, en una família d’electricistes: son pare ho era, i el seu germà també, i ara el seu fill continua la saga juntament amb un net. Malgrat la coincidència del cognom, aquests Font no tenen res a veure ni amb els dels autocars de cal Xic ni amb els que regentaven l’adrogueria del carrer de Dalt. De fet, ella sempre ha viscut al carrer de Baix: «Primer al número 18, que és on vaig néixer, i ara a l’altra banda del carrer, on el meu pare va comprar el terreny i ens va fer la casa», explica.

Va anar a escola a les monges i un any a les Fabra, amb el senyor Alsina, per preparar l’ingrés a Batxillerat: «Érem dues o tres noies, que estàvem en una classe apart», comenta, i recorda alguns noms: «l’Anna Mari Gallemí, la Carmencita Segur, la Montserrat Iglesies... Elles feien comerç i jo i algú més, el batxiller». Aconseguit l’ingrés, va anar a cursar-lo a la Sagrada Família del Masnou, però al tercer curs va haver de plegar perquè la seva mare es va posar malalta i, en una casa on tot eren homes (el pare, el germà, l’avi), li va tocar a ella fer de cuidadora.

La primera feina la va tenir a Barcelona, a la casa Cardona i Munné, dedicada —és clar!—, a la venda de material de lampisteria: «El meu pare n’era molt bon client i hi treballava una cosina meva com a administrativa», explica la Maria. Després va treballar, encara a la ciutat, en una empresa de Miquel Suqué, l’amo de la bodega Castell de Peralada... fins que, ara fa cinquanta-tres anys es va casar amb un garruchero i va tenir dos fills i, com la majoria de dones en aquell temps, va plegar per poder dedicar-s’hi dedicar.

Amb les criatures petites, a estones donava un cop de mà als de casa, ajudant a fer les factures. I amb els fills ja a les escoles Fabra, ella es va ficar a l’AMPA, on, a més de l’activisme educatiu, també hi feia la paperassa; «Lluitàvem per l'escola amb tots els de la junta i amb la regidora d’ensenyament, Montserrat Ortensi», recorda. L’any 1986, com que el centre no tenia secretaria l’Ajuntament, mitjançant un conveni amb Ensenyament, va contractar la Maria Font per donar-hi suport administratiu. Uns anys després la Generalitat ja hi va aportar personal propi i ella va haver de plegar, amb la sort que poc després va sortir una plaça de conserge a l’Ajuntament i la va guanyar... i aquí és on la Maria va passar a ser una cara familiar no només pels alellencs que la coneixien de tota la vida, sinó també per tots els vilatans que havien de fer tràmits municipals, ja que ella era la primera persona que els atenia a l’edifici de la plaça. Després va estar un temps a l’ambulatori, al torrent Vallbona, com a administrativa i d’atenció al públic, i quan el departament de Salut va posar-hi personal propi —la història es repetia—, va passar a Can Lleonart, a l’àrea de Cultura, on ja es va quedar fins que es va jubilar, fa deu anys; en total, van ser vint-i-cinc anys de dedicació municipal. Però en realitat no va plegar del tot: «Jo encara col·laboro amb la festa major, amb la de la verema, ajudant en Quico Lluch amb el cremat; amb la cavalcada de reis i tot això, i a més fa dos anys que faig de patge... M’ho passo bomba, m’ho passo molt bé», diu.

I és que una des les grans aficions de la Maria és el teatre. «Ja de petita n’havia fet molt», diu; recorda que la primera obra en què va participar, quan tenia només set anys, era Són deu noies per casar, que van representar per la Festa de la Vellesa a cal Marquès amb la direcció de Pilar Aguelo. «En l’època de l’Artur Suñé, en moltes obres feia de protagonista amb en Joaquim Godàs, en Joan Noguera, en Salvador Figueres, la Dolors... i abans havíem fet Els pastorets, que eren molt infantils, al Cafè de Dalt (el Centro Moral, es deia llavors) amb el pare Foncuberta». I precisament Els pastorets van ser el motiu que tornés a l’escenari després de molts anys de pausa: «En Toni i la Marta Vendrell em van convocar a una reunió al Casal, i jo vaig dir que sí perquè m’encantava... m’encanta!, i ja hem fet diverses obres». Ara, dins el grup Amics del Teatre d’Alella, surt en algunes obres i en d’altres no, però sempre col·labora en tot el que pot i s’ocupa de fer la roba, ja que la costura és també una activitat que havia après de joveneta i que ha reprès de gran: «Quan em vaig jubilar, els meus fills em van regalar una màquina de cosir i vaig començar a fer cosetes; ara moltes tardes vaig a la Friselina i faig ganxet, mitja, fem tertúlia i ens ho passem bé», explica, i hi afegeix que també va a can Gaza, on hi col·labora si cal per fer el ball els dissabtes a la tarda; i que surt a caminar i amb els del poliesportiu que fan marxa nòrdica: «No puc estar-me quieta», reconeix, «i caminar m’agrada molt: m’agrada estar a l’aire lliure i tenir la vista oberta al davant».

Un altre lloc on passa bones estones és als fogons. «Em van ensenyar a cuinar la meva mare i la meva tia, que tenia la fonda El Porvenir a la Riera, i nosaltres anàvem a ajudar-la», diu, i recorda que els diumenges el doctor Caralps els encarregava una paella: «El meu oncle i jo l’anàvem aportar a can Cuiros, i jo ja ho esperava perquè ens donava una propina», explica.

La Maria Font, nascuda i viscuda a Alella, ha vist com el poble de la seva infantesa ha crescut i s’ha transformat, però ella no ho viu amb recança ni nostàlgia. «Ara som quatre que diem que som d’Alella... però tampoc no és d’això, perquè tota la gent que ha vingut, benvinguda sigui! Sí, hi ha hagut bastanta edificació i massificació, però bueno, tothom té dret a estar aquí», diu, i ho remata amb contundència: «Jo defensaré el poble d’Alella a capa i espasa; que no em diguin res en contra d’Alella, perquè no pot ser!»

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i a la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!