(Text i foto originalment publicats a la revista Alella en paper número 390 que va sortir a les acaballes del mes de maig). 

En Josep, la Maria, la Mireia i la Marta del Garden Center Arenas

Si un personatge és algú que té certa importància i popularitat, es podria dir que el Garden d’Alella, un comerç emblemàtic, és un personatge conegut per tots els alellencs i per molta gent de molt més enllà dels límits del terme municipal. En Josep Arenas i la Maria Soler van fundar l’establiment fa cinquanta anys, i la Mireia Arenas i la Marta Costa hi estan ara al capdavant. Hem parlat amb tots ells per poder presentar-vos el Garden com a personatge.

El Garden Center d’Alella va néixer per culpa d’una desgràcia agrícola i econòmica. La família Arenas tenia la casa i un negoci de cultiu de flor variada a la llera dreta de la Coma Fosca; a finals de la dècada del 1960 s’havien especialitzat en la producció de dàlies i sobretot de bulbs d’aquesta planta, que recollien al novembre i guardaven en un magatzem per vendre’ls durant tot l’any. Però per Nadal de l’any 1972 un fong els va podrir tota la producció i el 1973 no van poder servir res. «Llavors et planteges: “No pot ser que ens ho juguem tot una carta”, i va sortir la idea d’acudir a València, on es constituïa l’associació espanyola de centres de jardineria. Hi vam anar la tia Mercè i jo, em va agradar i l’hi vaig plantejar a la Maria», explica en Josep... i la Maria apunta: «Vam estar bastant de temps discutint-ho, perquè implicava molta dedicació els caps de setmana, que nosaltres acostumàvem a dedicar als fills»... però, finalment, van decidir tirar endavant.

«La col·laboració del pare va ser vital, ja que em va cedir els terrenys i els seus treballadors... I així vam començar». Els diners per fer la inversió inicial, per cert, van sortir del futbol i de la família, ja que també la tia Mercè i els pares hi van ajudar. «Vaig estar dels setze anys fins als vint-i-nou jugant-hi: al juvenil B del Barça, el Mataró, el Condal (ara Barça B), el Júpiter, el Premià i el Masnou. Cada diumenge cobrava... Amb els cèntims del futbol vaig comprar un dos cavalls al meu pare i els mobles per casar-nos», explica en Josep. El futbol va ser també el responsable que ell i la Maria es coneguessin a Llorenç del Penedès, d’on és ella i d’on era la mare del Josep.

Van obrir el dia sant Josep del 1974; feia deu anys que s’havien casat i tenien tres criatures; en Lluís, el gran, només tenia quatre anys, la Mireia dos i mig i la Núria, la petita, tot just començava a caminar. «L’ajut de la tia Mercè i la implicació de la Maria Mercè i la Montserrat», germanes d’en Josep, «van ser clau per tirar endavant; és de justícia que ho destaquem», diuen. Quan van arrencar, en Josep era l’únic que tenia estudis especialitzats: «A l’escola de jardineria de Barcelona, el professor Joan Pañella Bonastre em va encomanar l’afició i l’estimació a les plantes», diu; aleshores la Maria va pensar que no volia ser a la botiga sense saber res de plantes, i ella i la Maria Mercè es van apuntar a un curs de dos anys a la mateixa escola i amb el mateix mestre.

«Aquí vam començar amb unes infraestructures molt obsoletes», expliquen, però tot plegat va funcionar bé des del principi: «El primer dia, va ser obrir i ja va entrar gent», recorden; és evident que van cobrir una necessitat, ja que aleshores de gardens només n’hi havia un a Barcelona, i al Maresme el d’Alella era l’únic. «Els amos de les grans cases del poble, com que tenien jardí, s’estimaven les plantes, i jo m’hi entenia, hi havia bona sintonia», explica la Maria, i la Mireia apunta: «Al principi era tot molt centrat en les plantes i prou; la idea de posar-hi una part dedicada a la decoració va de ser la Maria... això sí que era una novetat».

En Josep i la Maria agafaven idees viatjant amb motiu de les trobades que feia l’associació internacional de centres de jardineria. «Teníem la il·lusió i l’empenyo d’anar-hi: agafaves idees d’Alemanya, Holanda, França, Anglaterra... A Anglaterra, sobretot, hi ha una gran afició a la jardineria i estan molt avançats!», explica en Josep.

Els anys van passar i els fills van créixer. En Lluís ja d’adolescent va dir que voldria continuar al Garden, i per això va estudiar enginyeria agrícola a Barcelona i després gestió de jardineria... a Anglaterra, precisament. En tornar va casar-se amb la Marta; quan van arribar de viatge de nuvis, ella va dir: «Veig que teniu molta feina, voleu que em quedi?»... i com que li van dir que sí, va deixar la seva feina d’infermera i es va incorporar a l’equip familiar; era l’any 1999. I l’última en afegir-s’hi va ser la Mireia, que havia estudiat Biologia i havia estat treballant un temps als Estats Units. Llavors les obres d’ampliació i millora del Garden ja estaven acabades i en Josep es volia jubilar; la Maria també va passar a un segon pla i la segona generació va agafar el relleu al capdavant del negoci. En Lluís feia de gerent i duia la feina administrativa, «que és la feina més difícil», apunten; per iniciativa seva van informatitzar el Garden i van fer canvis d’horaris i torns per obrir cada dia i no tancar als migdies, amb una manera de funcionar més adaptada als temps actuals. La Mireia s’ocupava de la part vegetal: anar als vivers, comprar les plantes i altres productes, etc., fent la feina que fins aleshores havia fet sobretot en Josep; i la Marta, que s’estava a la botiga, s’ocupava de la flor i la decoració, i va esdevenir la cara més visible per als clients, com fins aleshores ho havia estat la Maria. «Era un trio perfecte», diuen. La mort d’en Lluís, massa jove, ara fa quatre anys, va ser un trasbals familiar i va comportar que les dues noies agafessin també les tasques de gestió; gràcies al suport tota la família i especialment d’en Xavi, el marit de la Núria, economista, van poder continuar endavant.

«El  futur és incert, però encara tenim molta empenta», diu la Mireia. En la  següent generació, la dels seus fills (en tenen tres cada una), tot i que encara ningú hi ha manifestat un interès especial, tots els joves han col·laborat en el negoci quan hi ha més feina, com els caps de setmana o per Nadal... «I ho fan molt bé, eh?!», diu la Maria amb satisfacció.

«És que aquest és un ofici molt maco, és preciós!: no hi ha rutines, contínuament hi ha coses diferents, et desenvolupes com a persona i disfrutes tractant amb la gent», diu la Maria. Tant és així, que la gent va al Garden per anar-hi, senzillament perquè és un lloc agradable: «Hi ha parelles que venen amb els fills perquè ja hi venien amb els pares, i és una tradició familiar que continua: anar a Alella el cap de setmana, comprar-hi vi i pa, i passar pel Garden». I fixeu-vos que en diuen així: «el Garden», i no «el Garden Arenas»... perquè és el Garden, tot un personatge alellenc.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!