(Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 390 que va sortir a les acaballes del mes de maig.)

Alella ja fa molts anys que és un territori de referència a Catalunya en una modalitat d’arts marcials, el taekwondo, que ja està plenament consolidada al poble. De la mà del mestre, Julio Sánchez, un dels primers que va començar a practicar el taekwondo quan pràcticament ningú sabia el que era, diverses generacions d’alellencs han pogut provar aquest esport. Alguns d’ells, s’han convertit en campions i altres han transmès, amb el pas dels anys, la seva afició als seus fills. L’any vinent farà ja trenta anys de l’arribada del taekwondo a Alella, que és indissociable de la figura de Julio Sánchez, un autèntic pioner que és sens dubte l’entrenador més longeu de qualsevol disciplina esportiva al municipi. Ens parla del recorregut fins arribar on són ara, i de les perspectives de futur de l’Escola de Taekwondo d’Alella.

Com i quan vas començar a fer taekwondo?

Vaig començar l’any 1972 a Barcelona, quan el Taekwondo estava dins de la federació de judo, en un gimnàs coreà. Tenia 12 anys i hi vaig estar 8 o 9 anys. Em vaig treure el cinturó negre i vaig començar a competir. Vaig guanyar el campionat de Catalunya, vaig ser subcampió d’Espanya i després vaig buscar altres gimnasos per Barcelona i altres llocs.

Per què vas començar a fer aquest esport?

Vaig començar per les pel·lícules de Bruce Lee. Em van agafar en el seu punt àlgid. Era el que hi havia en aquella època. A Alella porto 30 anys, però fent taekwondo més de 50 i llavors pràcticament ningú sabia el que era.

Com van ser els inicis aquí, a Alella?

Quan em vaig casar vaig venir a viure aquí. Vaig estar un temps prenent-m’ho amb més tranquil·litat, entrenava al Masnou en un gimnàs del carrer Fontanills, fins que em van trucar d’aquí d’Alella per oferir-me fer karate. Jo els vaig dir que karate no en feia, però karate coreà, que és com taekwondo sí, i ho vaig agafar. Vam començar el 1995 amb un grup de vuit nens, per tant, actualment portem ja 29 anys. Des d’aquell moment l’activitat va anar creixent, l’any següent ja érem gairebé el doble i va anar augmentant fins que érem 80 nens i nenes. Després es va estabilitzar i en els últims anys, després del Covid, en tenim uns seixanta.

Com ha estat l’evolució en tot aquests anys?

El taekwondo ha canviat molt en aquest temps. Antigament els petos no eren com els d’ara, eren de canyes de bambú, no es portava casc i hi havia molt poca protecció. Ara ha canviat molt, els petos són electrònics, tot va amb sensors i els cascs protegeixen millor. Ha evolucionat cap a la seguretat dels competidors, però sí que és cert que ara possiblement el taekwondo és menys espectacular i menys vistós que abans. Ara es busca molt el punt, abans era un “toma y daca”, et pegaven i tu responies, ara està més centrat en sumar el punt. És més tècnic i ha guanyat en seguretat, per això s’ha mantingut als jocs olímpics a diferència d’altres arts marcials, i no es lesiona pràcticament ningú. La probabilitat de lesió és de menys d’1%.

Quin ha estat el millor moment de l’escola?

Hem tingut dos grans moments. Un va ser a principis dels 2000, quan vam tenir diversos campions de Catalunya infantils, i l’altre els últims set o vuit anys abans de la pandèmia. Hem tornat a treure campions com Pol Martín, Blai Martín, Victoria Tihomirova i sobretot en els últims anys, la Violeta Prat. Ella despuntava molt i en el futur es pot beneficiar també de la seva doble nacionalitat austríaca i espanyola. Si no s’hagués lesionat a falta de quinze dies per al campionat d’Europa, al que anava a competir amb la selecció d’Àustria, podria haver tingut possibilitats de ser campiona. És una de les millors taekwondistes que he entrenat.

I quin ha estat el pitjor?

El pitjor moment va ser la pandèmia, sens dubte. No podíem fer res, treballàvem fora, no hi havia contacte, no es podien fer combats i ens passàvem el dia netejant els petos. Va ser molt difícil per nosaltres i a més la recuperació va ser molt lenta. Abans de la pandèmia teníem més de 70 nens i nenes, i al tornar de la pandèmia no arribàvem a 40.

Quants en teniu actualment?

Ara en tenim més de 50, gairebé 60. Principalment són petits, de 8 a 10 anys és l’edat que tenim és nens apuntats. Els grans, els que entrenen en l’última franja, són una generació que van començar de petits aquí amb només 5-6 anys i han seguit fins a aconseguit el cinturó negre. Els nens que comencen d’hora i els agrada, acaben als 17-18 anys obtenint el cinturó negre.

Què significa tenir el cinturó negre?

Si estiguéssim als Estats Units, probablement estarien becats en alguna universitat. Aquí, realment, no significa pràcticament res. O ets el número u o una campiona olímpica com l’Ariadna Cerezo, simplement serveix per anar a competir a diferents ciutats, conèixer i visitar llocs que potser no visitaries, però no gaire més. Econòmicament no implica res, fins i tot, perds diners.

Quants entrenadors sou?

Som tres entrenadors. Estic jo, que soc el passat. Està el meu fill, que és el present. I està la Violeta Prat, que probablement és el futur i que ja m’ha cobert algunes vegades quan he estat malalt. Entre tots tres entrenem tots els competidors de totes les edats.

Quines són les pròximes competicions que prepareu?

A partir d’aquest mes, al ser any olímpic, totes les activitats queden parades. A l’octubre començarà de nou tot amb el campionat de Catalunya, que es fa a Alella. Ara tenim una aturada i al setembre ja tornarem per preparar-lo. El d’Alella és un campionat que es fa cada any aquí i que de moment el podem mantenir bé aquí. Venen més de 300 competidors a participar-hi. També participem en Opens internacionals.

Quins són els objectius que us marqueu?

Per nosaltres és molt difícil competir amb els clubs. Som una escola i no disposem dels mitjans que ens agradaria, necessitaríem alguna cosa més per a créixer. Els clubs viuen d’això. Tot i així, competim sempre amb orgull i estem entre els cinc millors de Catalunya.

Com veus el futur de l’escola?

El veig bé. Seguim tenint nens i nenes que volen fer taekwondo, però és cert que estem una mica limitats al ser només una escola d’iniciació. Els nens que ens venen aquí a fer taekwondo els dilluns, el dimecres estan fent bàsquet i ens falta una mica de constància. No és el mateix que un club que es pot fer fins a tres entrenaments per setmana, combats regularment...Tot i així, alguns nens aquí son bons, però òbviament tindrien més possibilitats si tinguéssim més temps. Voldríem donar aquest pas, però som conscients també del que hi ha i ens hi adaptem.

Com convidaries a la gent a que provés el taekwondo?

Convido, sobretot, a les noies. De la classe que tenim els dimecres, de 19, 16 són noies. És un esport que està tenint molt bona acollida entre les noies i hi ha moltes campiones olímpiques europees. Les animo a provar-ho. Hi ha molta protecció, és molt difícil fer-se mal, es treballen les cames, els braços i serveix de defensa.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!