(Article originalment publicat a la revista Alella en paper número 388 que va sortir a les acaballes del mes de març.)

Es diu Joaquim Suñé Giralt, però a Alella tothom el coneix com en Quimet de Mallorca. Alellenc de naixement però veí del Masnou fa més de 50 anys, vinculat al futbol des de petit, constructor de professió, home d’acció i de festa, ballador de rock-and-roll, incansable cercador de bolets, col·leccionista de xapes de cava, jugador de dòmino, decorador de testos...  Se sap personatge i diu que li agradaria que li fessin un capgròs.

«M’agradaria que em fessin un capgròs, com a la Roser», comença dient en Quimet de Mallorca, que és xerraire de mena. «Havia anat a col·legi amb ella», explica, i afegeix: «Amb en Josep Arenas també havíem jugat a futbol: en Rafa, l’Arenas, en Prat...» i torna al capgròs: «M’encantaria que me’n fessin un, l’aniria a inaugurar i tot! Però no sé si has de viure a Alella perquè te’l facin...»

En Quimet és veí del Masnou des de fa més de cinquanta anys, però encara se’l veu de tant en tant pel nostre poble, on és un personatge ben conegut entre els que hi van conviure de petit i de jove. Nascut al carrer de Baix, «allà on hi havia la perruqueria d’en Salvi i l’Estevet», diu, el seu pare era de Torredembarra i va venir a treballar aquí per fer de carreter del marquès; a Alella va conèixer la mare, alellenca. «D’allà va anar a can Coll, també a fer de transportista, i nosaltres vam estar vint-i-set anys de masovers a can Domènech, una mica més amunt de can Comulada. Jo dormia a les golfes», recorda; «darrere la casa hi ha un bosquet que en deien de l’avi, i a la mestressa li deien la senyora Dolores»... que era una senyora molt senyora: «De vegades, a mig dinar algú del servei ens demanava que anéssim a l’hort a buscar unes mongetes per a la Dolores... Havies de deixar el dinar i anar a buscar-les, cagun Déu!», diu; i, parlant de l’hort, comenta que allà «tot era natural, tot lo que sembràvem ho regàvem amb l’aigua del pou mort... Sortien unes patates!!»

«Vaig passar una infantesa molt maca», afirma; recorda que a la Plaça la canalla hi jugaven a pistracs, amb cromos, a bales, al burro i amb la rulla («En tenia una de fusta grossa aixís», explica obrint els braços)... Com tots els nois del poble d’aquella època, va anar a estudi al Fabra i als Escolapis. Més endavant, els senyors de la casa li volgueren pagar la carrera d’aparellador... «Però passa que jo era una mica golfillo i no va prosperar», diu amb un mig somriure; per tant, va posar-se a treballar de manobre amb l’Isidro Oliveras, que li va ensenyar l’ofici i a interpretar plànols i «entendre les escales i tot això: que 1 cm eren 50 cm, i 2 cm era 1 metre». Més endavant va passar a fer de cap d’obra i finalment va posar-se de constructor pel seu compte, amb una colla de vuit o nou homes. «I jo era l’amo, el que els havia de pagar... també era el q cobrava, és clar. Però de maldecaps també n’he passat», diu recordant els deu anys en què va treballar al camp de futbol del Masnou, amb jornades de 10 del matí fins a mitjanit els caps de setmana, i entre setmana de 5 de la tarda passades les 11: «Portàvem el bar i havíem d’obrir i tancar, rentar la roba dels jugadors, planxar-la i plegar-la... tot això ho feia la meva dona», explica, i ho rebla amb un contundent: «No ens van regalar res!»

Si parlem d’en Quimet de Mallorca, hem de comentar també les seves aficions, perquè tant les de joventut com les actuals el defineixen. La primera que cal esmentar és la festa: sortir i ballar rock-and-roll, cosa que no era massa habitual fa seixanta anys. «Jo era un gran rockero. Vaig guanyar concursos a la Bolera, a Premià... En Toni Bancells tocava en una orquestra a Malgrat i jo anava amb ell i ens ho passàvem molt bé», explica i, somrient murri, fa referència també a les noies: «Com q a l’estiu anàvem amb les estrangeres, després, a l’hivern, les locals no ens volien!» En Quimet coneixia tots els locals de la comarca i els recorda bé: «Vam inaugurar el Bell Racó, el primer night club del Masnou. Hi havia també Scucs, del Pere Piera... El Bell Racó era més aviat per a les parelles: si volies fer un petonet havies d’anar allà».

Llegiu el reportatge complet al número en paper de la revista Alella

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!