El reconegut dissenyador alellenc Enric Satué ha estat l’encarregat de crear el cartell de la 50a edició de la Festa de la Verema. L’autor ens ha fet arribar un text on explica la gènesi del cartell, així com algunes reflexions al voltant de l’obra. Podeu llegir-ho tot plegat a continuació: 

El dijous 18 d’abril, a les 16.30 h de la tarda, a l’Empedrat del Marxant es va destapar la imatge d’allò que s’esdevindrà la «50a Festa de la verema d’Alella», davant l’estupor de la quarantena d’espectadors (per poc no érem 50). I és que, aquest any significatiu, la imatge es redueix a un simple i senzill gra de raïm, això sí, tractat a una escala monumental i plantat tot sol davant el món, fent-nos la gara-gara.

L’escriptor i periodista Manuel Vicent s’adona que, amb els anys, «les coses més simples, les més senzilles, son les que es veuen millor». Jo també penso així, i d’aquí el simple i senzill gra de raïm que s’exhibirà des d’ara i fins qui sap quan.

Val a dir que si la imatge és simple i senzilla, arribar-hi ha estat prou complicat. De totes totes em proposava reunir les tres qualitats que un dia molt llunyà hi va veure el poeta Miquel Martí i Pol a una imatge que li vaig dissenyar; al seu parer, era original, explícita i seductora. I aquesta del cinquantenari crec que és original, perquè afronta sense manies una contradicció que ha esdevingut norma: la d’anomenar en singular una peça –el raïm– que sempre sen’s presenta en plural. És explícita, perquè es mostra solitària en la seva condició de matèria primera, d’àtom d’unes vinyes que el procés complex i màgic de la verema tornaran vi el mes de setembre. I és seductora, perquè aquest simple i senzill gra de raïm «fa dos o tres cm de diàmetre, és tornassolat i fa un esclat de llum que ens transporta a l’espai còsmic». Si fa no fa, aquesta és la descripció que l’escriptor argentí Jorge Luis Borges va fer de l’aleph, un dels principals referents literaris de la segona meitat del segle XX. De manera que aquest modest i emblemàtic gra de raïm anirà més ben acompanyat que no voldria.

En aquesta època actual, caracteritzada per l’exaltació de l’individualisme, estem al dia en gosar separar un gra de raïm del carràs, independitzant-lo de la família nombrosa a la qual pertany. D’això en podem dir resiliència, també. El cas és que, amb la imatge escollida, més que curiosa, ens singularitzem de les quaranta-nou que ens han precedit en mig segle, i molt probablement també, de les quaranta-nou més que la succeiran d’ara endavant.

Un cop acreditada la lògica que hem fet servir per justificar l’elecció d’una peça així d’insòlita, diguem que al proposar-nos fotografiar un gra de raïm dels de pansa blanca, en ple mes de febrer, hem hagut de superar gairebé un impossible. El raïm que hi havia als mercats era mig sintètic, d’un color verd blavós com el de les pomes Granmy. I havia de ser daurat, d’un daurat de molts quirats (com per vendre’l passat festes, a mig setembre) i vaig pensar tot d’una en el pijama color Alella Marfil que Josep M. de Sagarra va «dissenyar» a Vida privada. I, naturalment, en el que inspira aquell esclat de llum que ens transporta a l’espai còsmic.

He tingut la sort de comptar, per a superar els esculls amb que topàvem, amb el meu amic Jordi Farrús, un fotògraf de primera divisió –i durant molts anys veí d’Alella– que ha fet la magnífica i difícil fotografia d’un simple gra de raïm de dos o tres cm de diàmetre, i tornassolat, tirant mà d’una experiència tècnica i artística tan impecable com implacable. Li ha calgut afinar la il·luminació, fent-la dolça i assossegada, així com el focus, corregit amb instantànies macro i estratègies multifocals. Una veritable feinada.

Una darrera consideració. Assumeixo el risc que, a causa de tan brutal ampliació, algú vegi en el petit gra de raïm original una poma, potser un pomelo o fins i tot un meló o una síndria (ja sabem que la imaginació de la bona gent del nostre país és inimaginable), perquè som una gent que parlem una llengua diferent de les altres, adorem una verge negra, freguem el pa amb un tomàquet, posem un home cagant als pessebres i ens abanderem amb dues banderes, la de quatre barres i l’estelada (i si comptem la del Barça, refugi de més d’una frustració col·lectiva, tres). Esclar que només que llegim la llegenda «Festa de la verema» es descartarà tota sola, objectivament, la presència de cap altre fruit que no sigui el raïm.

Vegeu-lo, si us plau, en una senzillesa natural, monumental i majestuosa, que es vol fer estimar només de veure’l, anunciant-nos un esclat de llum que, com un eclipsi de sol inimaginable, ens convoca a l’Empedrat del Marxant d’aquí a setembre.

Enric Satué

Dissenyador gràfic i Laus d’Honor 2024 de l’ADGFAD

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!