(Publicada a la revista Alella en paper número 388 que va sortir a les acaballes del mes de març.)

A les acaballes del 2023 es va fer viral un vídeo on explicava que el seu avi matern va abusar sexualment d’ella quan era petita. Des d’aleshores, la Clàudia Muñoz Campillo no té aturador. Cada vegada que fa una entrevista, rep una allau de missatges de gent que ha viscut un cas semblant. Està escrivint un llibre i té mil idees per continuar fent xarxa i plantar cara a l’abús sexual infantil (ASI). Desprèn una energia encomanadissa i es nota que ha perdut –encara que sigui només una mica– la por. Parlem amb ella sobre com ha arribat fins aquí i com viu haver fet pública una experiència tan dolorosa.

Després de tant de patiment, com vius que ara tanta gent s’adreci a tu?

És una mena de compensació. Rebo una onada de missatges i fa mal. Però quan et diuen “gràcies a tu he sigut capaç d'explicar-ho a la meva família”, “estic entenent moltes coses” o “com a mare de família ara puc estar més alerta”, en aquesta visibilitat, i amb el suport de tantes persones supervivents que pensen que ja era hora que en parléssim, hi trobo una gran recompensa! M’hi vull dedicar a temps complet. Ara durant vuit hores faig la meva feina com a educadora social i la resta del temps explico el meu cas i faig tallers de conscienciació. Estic esgotada, però dins d'aquest esgotament hi ha felicitat.

A tu també et va ajudar conèixer la història d’algú altre?

Exactament, quan estudiava un grau superior d’integració social va venir una persona a explicar-nos el seu testimoni. En aquell moment vaig entendre moltes coses i vaig posar nom al que m’estava passant. Ara m'escriu molta gent a qui els passa el mateix amb mi. Em diuen: “Ara sé el que he patit, no n’era conscient fins que t'he escoltat.”

Per què vas decidir fer públic el teu cas?

Fa vora deu anys vaig veure un vídeo amb el testimoni de la Yaiza, la CEO de Somos Estupendas, on explicava els abusos sexuals que va patir del seu cosí. Vaig pensar que era una manera reparadora d’encarar-s’hi i la vaig començar a seguir a Instagram. El dia que es va morir el meu avi, quan pensava que tot s’acabaria, vaig caure ben avall. Justament va començar tot. La vaig contactar i li vaig demanar ajuda. Ens vam intercanviar àudios i es va emocionar molt. Finalment vam quedar i ens vam fer amigues. Necessitava parlar amb algú que m’entengués perquè, quan algú ha patit algun tipus d'agressió sexual, més enllà de “l’hòstia, que fort”, la gent no sap què significa. Se’t trenca l'estructura com a persona i tota la teva vida en queda marcada. Quan s’acostava el Dia Mundial contra l’ASI, em va proposar compartir el meu testimoni a les xarxes socials de la seva empresa. No m’ho vaig pensar. Sempre he estat exposada a les xarxes, els meus germans s’hi dediquen i tinc amics creadors de contingut. Ho he viscut com l'última part del procés de cura. Ara soc jo qui ajuda, m’he convertit en la Yaiza d’alguna gent. És molt bonic i gratificant.

Com s'ho va prendre la família?

N’hem après tots molt. Hem actuat amb les eines que teníem en cada moment. Si ho analitzem ara, evidentment, hi ha coses que les hauríem fet diferent. Els meus germans simplement m'acompanyen, respecten les meves necessitats. Al principi, algun d’ells es va enfadar perquè es va assabentar d’algunes coses pel vídeo. No me les havien preguntat mai. Arran d’això, per exemple, el meu germà Marc em va demanar parlar-ne en profunditat, no volia saber-ne més detalls per mitjà de les entrevistes.

El cas és que no és fàcil preguntar-te què et va passar. A mi també em costa, com a entrevistadora.

Sí, fins i tot per mi és incòmode. Parlo absolutament de tot, no em molesta que em preguntin, però quan haig de detallar algunes situacions... De fet, no ho he fet mai. Ho estic fent per primera vegada al llibre. Vaig enviar-ne les primeres pàgines a la meva mare i va ser un cop de realitat molt dur. Necessari, però dur. La realitat és incòmoda. Ahir vaig explicar per primera vegada que abús sexual no és només que et toquin, sinó també que t'obliguin a tocar. Vaig aprendre a masturbar-me i a masturbar perquè el meu avi me’n va ensenyar. Ensenyar no, obligar. Potser te’n pots fer una idea, però imagina’t dins del meu cap, en conec tots els detalls: què passava, quan passava, què m'obligava a fer, com m'ho feia...

Ho descrius al llibre?

Sí, penso que podré ajudar moltes persones. Sortirà l’any 2025. Ara, encara rumio com poder ajudar tothom que s’adreça a mi. No vull ser la salvadora de ningú perquè potser m’enfonsaria jo, però m’agradaria obrir un programa especial dedicat a l’abús sexual infantil a Barcelona.

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!