(Fragment de l’article originalment publicat al dossier de la revista Alella en paper número 388 que va sortir a les acaballes del mes de març.)

Reticent a fer un “He venido aquí a hablar de mi libro” (Paco Umbral, 1993), parlem amb en Marçal Parcerisa sobre els temes més diversos: el comunisme, la medicina, la mort, les ciutats i, finalment, el seu poemari Cremallera de carn (Voliana Edicions, 2023).

Què va fer-te decantar per la pediatria?

Crec que com a metge has de tenir sempre un abordatge holístic, perquè no només fas diagnòstics, sinó que sobretot acompanyes persones en moments de molta vulnerabilitat. Suposo que vaig escollir pediatria justament per això, perquè treballes amb criatures que, malaltes o no, estan marcades per un procés de proletarització accelerat que les acompanyarà la resta de la vida i on la salut només és una peça més d’un puzle molt més gran.

Tenir present que els nens d’avui no viuran tan bé com els seus pares és tenir present un component social.

No em vaig fer metge perquè volgués curar el càncer o operar a cor obert. Sempre he intentat tenir una visió més humanista de la salut. Com a científics amb el privilegi d’haver estudiat medicina considero que tenim el deure de posar el nostre coneixement al servei de tothom, sobretot de la classe treballadora. 

D’on neix aquesta inquietud humanista?

De petit sempre m’havia agradat la ciència, però a casa són de lletres: el meu pare era psicoanalista i la meva mare és filòloga. És curiós, perquè la meva germana bessona ha estudiat arquitectura. Però tots dos enfoquem les nostres professions des del vessant més humanista.

A medicina, l’humanisme també passa per la salut mental.

Sí. Els infants i adolescents formen part d'una generació amb una alienació de classe mai vista i una solitud imperant. Cada dia rebem intents autolítics o agressions sexuals en menors de 16 anys. Ja ho estem veient als Estats Units amb el consum d’opioides, i aquests fàrmacs estan arribant aquí. Com sempre, crec que anirem tard. 

La medicina és context social, salut mental i, alhora, literatura: hi ha una tradició de metges escriptors. Tu, en el teu cas, resignifiques la realitat a través de l’anatomia. D’on sorgeix aquesta perspectiva?

Diuen que a la franja dels 20-30 anys s’explora la poesia orgànica: la que torna al cos, la sang, la bilis, el pus… Tinc referents com la Maria-Mercè Marçal i la Mireia Calafell i la seva poètica del cos. M’agrada tornar a aquestes imatges brutes i al nostre cos com si fos el d’un animal ferit.

Al poema “Claustrofòbia”, transformes la ciutat en un cos humà, que també té un costat fosc i brut.

Els joves vivim un procés de desarrelament. Ara visc a Barcelona, però he viscut sempre a Alella. He format part de l’Esplai Guaita’l, els Diables, els Espais de Poesia, col·lectius antifeixistes, el Centre Excursionista del Masnou, Can Sanpere, el moviment per l'habitatge del Baix Maresme… Quan vivia a la Gaietana podia viure a Alella. Ara, amb el meu sou amb prou feines podria pagar un lloguer al poble... “Claustrofòbia” és viure a la ciutat i voler fugir-ne.

Com va ser l’experiència a la Gaietana?

La Gaietana és el millor que li ha passat a aquest poble. Sempre vam presentar-nos com a joves molt arrelats a la comarca que no ens podíem permetre viure-hi. Vam arrancar una casa abandonada de les urpes d’un gran tenidor i vam omplir-la de vida. Lamento profundament la gestió que en va fer l’ajuntament, però res no acaba després de la Gaietana i l’escletxa que es va obrir ja no es tancarà mai.

Acabeu de llegir l’entrevista completa al número en paper de la revista. 

Fes-te subscriptor de la revista Alella, dona suport al periodisme local independent i rep sis números cada any a casa per només 19,50€.

També pots comprar cadascun dels números a la llibreria QuatreCincU i la botiga Tot Dolç (la Pili).  

Amb la revista Alella, t'assabentaràs de tot el que passa al poble i, a més, donaràs suport a una iniciativa impulsada per voluntaris des de fa 64 anys!