#Alella2019 | Claus per entendre un mandat (7)

Procés d’independència

Alella2019

Llaços grocs a la Plaça de l'Església
Llaços grocs a la Plaça de l'Església | Òscar Pallarès

Les eleccions municipals del maig del 2015 van donar la majoria absoluta a ERC-Sumem per Alella, que va obtenir 2.070 vots i set regidors. El quart govern consecutiu d’Andreu Francisco va comptar, una vegada més des del 2005, amb la participació de l’única representant del PSC, Glòria Mans, sota la sigla d’Alella Primer.

Poc abans, el 30 de març, CDC, ERC, ANC i Òmnium havien pactat un “full de ruta unitari” que preveia una declaració unilateral d’independència en el termini de divuit mesos si el sobiranisme guanyava les eleccions “plebiscitàries” de la tardor, sota la sigla de Junts pel Sí. L’aposta sobiranista d’Artur Mas va provocar el trencament de Convergència i Unió. A Alella, els 92 vots que va esgarrapar Benjamí Izquierdo van aguditzar la caiguda de CDC, que va passar de tres regidors a un de sol. A conseqüència del mal resultat, Cristina Xatart va dimitir i el seu lloc va ser ocupat pel seu cap de campanya, Esteve Garcia-Ossorio.

El 9 de novembre, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució “d’inici del procés de creació de l’Estat català independent en forma de república” amb els 72 vots a favor de Junts pel Sí i la CUP. Forçat per la CUP, el 9 de gener del 2016 Artur Mas va fer un “pas al costat” per afavorir la investidura de Carles Puigdemont. El mes de juliol, el Parlament va aprovar l’obertura d’un “procés constituent” i la creació de les “estructures d’estat”. Davant la manca de suport als pressupostos, el nou president va plantejar una qüestió de confiança el 26 de setembre en què va anunciar la celebració d’un “referèndum vinculant” en el termini d’un any i va delegar-ne l’organització al vicepresident, Oriol Junqueras.

Un any després, el 6 i 7 de setembre del 2018, la majoria independentista va tramitar les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica, amb el vot en contra de CSQP i l’absència del PSC, Cs i el PP. Com ja havia fet en els darrers mesos el Tribunal Constitucional amb diverses llei i la resta de declaracions polítiques de la cambra catalana, el mateix dia 7 el Tribunal Superior de Justícia (TSJC) va suspendre la convocatòria del referèndum; el 12 de setembre, el Constitucional va deixar enlaire la llei de transitorietat i, l’endemà, la fiscalia general de l’Estat va imputar els 712 alcaldes i alcaldesses de l’AMI que s’havien ofert a cedir locals per a l’1-O.

El 20 de setembre, la Guàrdia Civil va escorcollar el Departament d’Economia i va detenir catorze alts càrrecs del govern, a instàncies del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Dos dies després, la fiscalia va acusar els presidents de l’ANC i d’Òmnium de ser els responsables de la “concentració tumultuària” de milers de persones que hauria impedit “per la força” la feina de la comitiva judicial.

Malgrat l’ordre de tancament dels col·legis electorals i la violència exercida pels cossos i forces de seguretat de l’Estat, el referèndum d’autodeterminació es va celebrar. Sense comptar les urnes requisades, hi van participar 2.286.217 electors i el sí es va imposar amb el 90% dels vots. A Alella es va votar sota la pluja i amb l’ai al cor. El total de sufragis va ser de 4.178, el 59% del cens: 3.818 a favor del sí, 240 partidaris del no, 26 nuls i 94 blancs.

La repressió policial va generar una sensació de vexació col·lectiva i va disparar les alarmes sobre la vulneració dels drets fonamentals a Catalunya per part de l’Estat, la qual cosa va motivar l’extraordinària concentració de persones que es va produir el dia 2 d’octubre a la plaça de l’Ajuntament i la vaga general de l’endemà. Tot plegat explica també l’aparició del Comitè de Defensa de la República (CDR), que amb el temps ha esdevingut un planter de candidats per nodrir les llistes del 26 de maig.

El 16 d’octubre, els Jordis –Cuixart i Sànchez– van ingressar a la presó de Soto del Real pels fets del 20 de setembre, acusats de sedició. El dia 27, el Parlament va declarar la independència i, una hora després, el Senat va autoritzar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució amb els vots del PP, el PSOE i Cs. En virtut d’una interpretació libèrrima de la norma, l’executiu espanyol va deposar el govern de la Generalitat, va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions per al 21 de desembre.

El 30 d’octubre, Puigdemont i tretze consellers van ser acusats de rebel·lió a l’Audiència Nacional. El 2 de novembre, la jutgessa Carmen Lamela va decretar presó provisional sense fiança per a Junqueras, Forn, Romeva, Bassa, Mundó, Rull i Turull. L’endemà va dictar una ordre europea de detenció per a Puigdemont, Comín, Puig, Serret i Ponsatí, refugiats a Bèlgica. Més endavant també s’exiliaran les diputades Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa.

L’aplicació del 155 i la suspensió de facto de l’autonomia van provocar, el 2 de novembre, l’expulsió del PSC del govern municipal malgrat les manifestacions de la regidora i del col·lectiu Alella Primer per distanciar-se públicament de la posició oficial del partit. El dia abans es va fer efectiva la renúncia de l’única regidora del PP, que des de llavors ha restat sense representació al consistori. Annerose Bloss va adduir “motius personals”, si bé la dimissió es va produir després de protagonitzar diversos escàndols al compte de Facebook del PP d’Alella que van motivar la reprovació de la resta de grups municipals, en especial després que s’hi publiqués un apunt on es relacionaven els atemptats gihadistes de Barcelona amb l’independentisme dient: “¡Cuando un país se debilita por ideas independentistas pasan estas cosas!”

Les eleccions del 21 de desembre van revalidar la majoria parlamentària dels partits independentistes. Davant la impossibilitat de restituir el “Govern legítim” per l’obstrucció de la justícia, el Parlament va proposar les investidures de Jordi Sànchez, frustrada el 8 de març pel jutge Pablo Llarena, i de Jordi Turull, que el 22 de març va perdre la primera votació per manca d’acord amb la CUP. L’endemà, Turull va tornar a la presó, juntament amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

Després de dividir la causa judicial en dues peces –una per jutjar els acusats que són al país, i una altra per als que són a l’exili–, el Suprem va tancar el sumari i va acordar els delictes i la petició de penes. En el “judici del procés” –o “judici farsa”– que es duu a terme al Tribunal Suprem, la fiscalia imputa els delictes de rebel·lió, sedició, malversació i organització criminal, i sol·licita vint-i-cinc anys de presó per a Junqueras i setze anys per a la resta com a “comandaments subalterns”.

Amb l’empresonament dels Jordis es va desfermar a Catalunya la campanya dels llaços grocs: una forma de denúncia antirepressiva que ha acabat esdevenint també una lluita a favor de la llibertat d’expressió davant la censura d’un sector de l’unionisme que sosté una croada per la “neutralitat política” de les institucions i dels espais públics. En aquest estira-i-arronsa, Alella ha estat escenari de les ràtzies nocturnes de grups d’encaputxats que actuen amb el nom dels Segadors del Maresme. Aquestes accions punitives han comptat amb la participació d’alguns veïns del poble i han donat peu a alguns episodis d’amenaces, insults i picabaralles.

El 29 d’agost de l’any passat el president de Cs, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, van protagonitzar una acció de propaganda mediàtica –que molts alellencs van considerar una provocació– i van arrencar personalment els símbols de llibertat que hi havia a la rambla d’Àngel Guimerà. Tots, tret d’un: el que va defensar davant de Rivera el carnisser del Mercat, Josep Tabaras, en un exercici de resistència passiva molt aplaudit a les xarxes socials.

Uns altres espais icònics d’aquesta guerra de símbols han estat –i encara ho són– l’estelada de Can Lleonart i l’edifici de l’Ajuntament, on des del 28 de gener torna a onejar la bandera espanyola “per imperatiu legal” en compliment d’una sentència del TSJC, després de gairebé set anys sense fer-ho.

Més informació: Alella 349. Alella 351, pàgina 10. Alella 352, pàgina 12. Alella 354, pàgina 17. Alella 355, pàgina 16. Alella 356, pàgines 14 i 43. Alella 357, pàgina 10. Alella 358, pàgina 10.